Tenia 99 anys, va morir fa pocs dies a Estrasburg, França, a causa de la Covid-19, es deia Rafael Gómez Nieto. Probablement a molts no els soni aquest nom; de fet, ell va estar per contrades empordaneses fa molts anys, més de vuitanta, quan l'exèrcit republicà es batia en retirada i travessava la frontera per anar a caure en un camp de concentració a Le Barcarès i, d'allà, a la Legió Estrangera, i combatre en la Segona Guerra Mundial.

Rafael Gómez Nieto era el darrer supervivent de la «9a Companyia Blindada de la 2a Divisió Blindada del Regiment de Marxa del Txad de la França Lliure», la coneguda com «La Nueve», una ferotge companyia de combatents republicans, temuts per l'enemic i també pels seus propis companys d'armes; lluitaven sota el comandament del General Leclerc, van fer la campanya d'Àfrica i posteriorment la d'Europa. Foren la primera unitat aliada en entrar a París el juliol de 1944 i, per tant, els primers a alliberar la capital francesa dels nazis; les seves accions arribaren una rere l'altra fins al niu de l'Àliga, residència d'estiu de Hitler, als peus dels Alps de Baviera. La majoria d'ells varen morir en combat, de fet crec que acabada la guerra només sobrevisqueren una vintena sobre un total de més de cent cinquanta.

Rafael Gómez va ser un supervivent nat, rondava els cent anys i aquesta pandèmia se l'ha endut com ho ha fet amb tanta i tanta gent, milers en el que ja és la tragèdia del segle. En una de les darreres entrevistes que va concedir afirmava, al voltant de la guerra o les guerres que va viure, que el principal record que tenia era la por i la idea que una guerra no la guanya ningú.

Enmig del drama d'aquesta pandèmia, de la qual encara no sabem si és o no una guerra, que potser ho sembla -i ho podrà dir qui n'hagi viscut una-, sí que em quedo amb la por, la que parlava Rafael Gómez, la sentida abans i potser ara, la que sentim la majoria de nosaltres tancats a casa nostra veient passar uns dies que cada vegada s'assemblen més els uns als altres i, mentrestant, en aquesta guerra que no ho és, hi ha milers de persones que surten de la seva, cada dia, i se la juguen per nosaltres. Les no-guerres també tenen els seus valents, i en aquesta sabem perfectament qui són.