La història dels números és gairebé tan antiga com la humanitat. No se sap amb certesa quan es varen començar a utilitzar però està demostrat que, des del principi dels temps, es van desenvolupar sistemes per expressar quantitats. Els sumeris, considerats com la primera civilització del món, ens han deixat nombrosos invents com la roda, les lleis escrites, els maons i un sistema d’escriptura cuneïforme amb la primera representació numèrica que permetia sumar i restar. D’altres cultures, també varen desenvolupar el seu. El nostre, decimal i posicional, va néixer a l’Índia cinc-cents anys abans de Crist, però no va arribar a la península fins al segle X a través de Còrdova.
Resulta impossible explicar la nostra societat sense els números. Si mireu al vostre entorn, veureu que tenim una xifra per a tot. En posem a l’edat, a la roba, a les cases, als cotxes, al rellotge, a la ràdio o al telèfon mòbil, per posar uns exemples que ara tinc a mà. Com els nostres avantpassats, cada dia utilitzem els números per comptar totes les coses imaginables. Però des que la Xina va identificar un nou coronavirus el 9 de gener passat, em sembla que només vivim pendents del recompte de víctimes de la pandèmia. Unes xifres encara sense aturador i només amortides pel degoteig de malalts que han superat la infecció.
Els números també són unes grans eines. Dades que, analitzades pel dret o pel revés, poden ajudar a prendre decisions. Les enquestes, per exemple, permeten conèixer estats d’opinió i a partir d’això, actuar en conseqüència. Però no sempre és així. Aquesta setmana s’han fet públics els resultats del Baròmetre del CIS de març i el mal estat de la Sanitat ja era la tercera preocupació dels espanyols abans de la situació actual. I aquesta queixa s’arrossega des de fa temps. Gastar 11,4 milions d’euros en un estudi que sovint només serveix per engreixar els egos polítics em sembla escandalós, sobretot si no s’utilitza per millorar la vida de qui el paga. I és que els números també canten.
