27 de març de 2020
27.03.2020
L'Empordà

Quaresma i quarantena

«Un petit virus, semblant al de la grip i encara sense vacuna, ens ha fet descobrir que vivim en una crisi de confiança, que cal més coneixement compartit i cooperació»

27.03.2020 | 11:20
Mossèn Josep Taberner

El 26 de febrer passat, Dimecres de Cendra, els cristians vàrem iniciar el temps de Quaresma: quaranta dies que ens porten, pel camí del dejuni, la pregària més intensa i l'almoina (ajuda als altres), a poder celebrar la Pasqua de Resurrecció. Si ho compteu bé, de Cendra a Dijous Sant són més de quaranta dies, exactament quaranta-quatre. Diu que es fa perquè els diumenges no són dies de dejuni.

Tant se val! Aquests dies, i avui ja en portem més de deu, estem en «quarantena», que etimològicament té molt a veure amb «Quaresma»: quaranta dies de confinament, d'aïllament, de no sortir de casa, en aquest cas pel coronavirus, el Covid-19, un virus que s'ha escampat arreu, i que sols el podem vèncer si ens prenem seriosament el confinament.

Pensàvem que seria l'armament atòmic, la guerra atòmica el que aturaria el món, i ja ho veieu, un microscòpic virus ens té confinats, amb el món aturat, i creant problemes sanitaris greus, però també econòmics. Un petit virus, semblant al de la grip, però encara sense vacuna, ens ha fet descobrir que vivim en una crisi de confiança, que ens cal més coneixement compartit i més cooperació.

La quarantena pel coronavirus s'havia decretat, en principi, per quinze dies, però tots tenim coll avall que serà més llarga; ja es van suspenent les processons de Setmana Santa, i fins a la Festa del Llibre per Sant Jordi. Precisament el 23 d'abril, Sant Jordi, es compliran els quaranta dies.

Estar en quarantena s'assembla a la Quaresma cristiana: ens fa descobrir que som fràgils, que no necessitem tantes coses com pensàvem, que podem compartir, que ens hem d'ajudar mútuament, que tenim més temps per a pensar... potser per a pregar o llegir un llibre, i potser l'Evangeli. D'aquesta quarantena hem de sortir-ne més humans, millors persones, més humils... i més resilients!

Estic tornant a llegir un llibre que em va fer reflexionar quan era jove, al seminari, i que he conservat des de llavors en la meva biblioteca; un llibre publicat per Gallimard (París, 1947), en l'original francès, La peste, d'Albert Camus. No és pas per casualitat que aquests dies de confinament m'he posat a llegir-lo de nou. Hi ha una similitud amb la situació que vivim. La pesta és cosa certament del passat, però encara ens en recordem quan el Pelegrí de Tossa va a la capella de sant Sebastià de Santa Coloma de Farners a complir el vot de poble.

També s'aplicava una estricta quarantena, i en el cas del llibre de Camus, a Orà (Nord d'Àfrica, sota protectorat francès en aquell moment), s'adonen que «arriba un moment que percebem que els trens no arriben ja. Sabem, llavors, que la nostra separació està destinada a durar i que ens cal assajar de viure sabent gestionar el temps. En aquest moment és quan prenem consciència de la nostra condició de presoners!» (pàg. 58).

I penso en els joves d'Altsasu que ja fa 1.300 dies que són a la presó; i en els nostres presos polítics, que van pels 800 dies de presó. I, nosaltres sols fa uns deu dies que tenim una certa «privació de llibertat».

I segueix Camus: «Els nostres conciutadans (d'Orà) van descobrint el sofriment profund de tots els presoners i de tots els exiliats, que han de viure amb una memòria que no serveix per a res. (...) Impacients del seu present, enemics del seu passat i privats de futur, ens assemblem als que la justícia o l'odi humà fa viure darrere els barrots.» (pàg. 59).
I, a la darrera pàgina, Camus acaba el seu llibre amb un «Escoltant els crits de joia que pugen de la vila (quan s'ha acabat la pesta, amb milers de morts), el Dr. Rieux es recorda que aquesta alegria està sempre amenaçada, (...) que potser vindrà un dia, per a desgràcia i ensenyament de tothom, que la pesta desvetllarà les seves rates i les enviarà de nou a morir a una ciutat feliç.»

Aquesta setmana l'arquebisbe Planellas, de Tarragona, ha escrit una carta als seus feligresos. Li copio un paràgraf: «Aquests dies seran una lliçó d'austeritat i una crida a cercar la riquesa d'una sobrietat veritable, que ens porti al més profund i autèntic en nosaltres i en els altres. Se'ns diu que hi ha una alta manera de viure més senzilla, més sòbria, més austera. Com diu el papa Francesc en l'encíclica Laudato Si 'necessitem una solidaritat universal nova'».

Ens en sortirem. I trobarem un paisatge primaveral, amb verd i flors de mil colors, per descobrir que la natura també ha ressuscitat després d'una quarantena que l'haurà fet, a ella, i a nosaltres, més resilients!

Mentrestant, #joemquedoacasa

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook