Escric en el 8è dia de confinament i amb la idea que seran uns quants més dels quinze dies que ens varen dir en un principi. En aquests dies he rebut (hem rebut tots plegats) infinitat d'informació, escrita, en àudio i en vídeo, i d'origen divers: institucional, d'amics, de treballadors de la sanitat, culturals, ecologistes, espirituals, fakes, humor... I a mida que passen els dies l'extensió d'aquest microbi arriba a més llocs d'un planeta que té pràcticament confinat.

El problema més greu sembla que és la rapidesa amb què s'escampa, ja que provoca el col·lapse dels sistemes sanitaris i fa que el seu personal estigui a la trinxera i amb possibilitats de rebre més que els que estem a la rereguarda. I faig servir paraules de guerra perquè els polítics ens diuen que estem en guerra contra aquest coronavirus anomenat Covid-19. Però tot i haver-les fet servir, no hi estic gaire d'acord. Perdoneu, però la guerra és un fet que no m'agrada, penso que són millor altres menes d'expressions, perquè més que guerrejar contra el virus i guanyar-li la partida, crec que del que es tracta és de comprendre'l. Sí, comprendre exactament què, com i per què ens està passant tot això. Diuen que en qualsevol trifulga tothom hi té la seva part. Quina és la nostra en aquesta pandèmia? En som només les víctimes o alguna cosa hi tenim a veure? Hi té a veure el fet com vivim? La manera com menyspreem l'entorn? El fet com treballem? La manera com ens relacionem? El fet com acumulem?

Si el virus no ens fa estudiar i comprendre tot això, no aconseguirem altra cosa que una vacuna. I crec que no és suficient.

Però una altra cosa que hem d'aprendre del procés que estem vivint, és com al principi no n'hem fet cas, ja que hem estat convençuts que a nosaltres això no ens passaria. Que la Xina queia lluny i ells són diferents... i hem sigut una mica passotes i no hem sabut aplicar a temps aquella dita que diu que quan les barbes del teu veí vegis afaitar, posis les teves a remullar. Però quan la realitat de la pandèmia s'ha instal·lat a casa nostra i han calgut mesures dràstiques, la por s'ha apoderat dels nostres cossos (abans que no ho pugui fer el virus) i hem entrat en una paranoia col·lectiva. Només fa falta veure quines són les lleixes dels supermercats que estan buides: les que hi havia els guants, el lleixiu, el paper de cuina i de vàter, els mocadors de paper... i el pa torrat. Confinats a casa, però ben protegits.

Que en sortim el més bé possible!