El retrovisor de la història ens torna a treure els colors. Encara no fa trenta anys, la nostra societat va culpar la comunitat homosexual de l'aparició i expansió de la sida a Occident. Fins i tot hi havia veus que consideraven un càstig diví, per al col·­lectiu, la malaltia provocada pel virus d'immunodeficiència humana (VIH). Fa unes setmanes, els ulls del món es varen girar cap a Wuhan, la capital de la província de Hubei i la ciutat més poblada de la Xina central. Allà es van detectar els primers casos de la malaltia respiratòria Covid-19 oca­sionada pel nou coronavirus SARS-CoV-2. Només varen fer falta unes hores per estigmatitzar qualsevol persona amb trets orientals arreu del planeta. I per reblar el clau, a Espanya, hi ha qui ha aprofitat per assegurar que la nova malaltia és un genet de l'Apocalipsi activitat per l'exhumació de Francisco Franco. Tant en un cas com en l'altre, xarlotades a banda, s'equivoquen estrepitosament. Tots hem estat testimonis que els virus no entenen de colors de pell, d'opcions sexuals o d'ideologies polítiques.

L'anomenada era de la sida va co­mençar el 1981, quan es varen descriure els primers casos als Estats Units. Aquell any també moria la primera víctima a Ca­ta­lu­nya i es doctorava en Medicina Bo­naventura Clotet, qui amb el pas de temps s'ha convertit en un dels referents mundials en la investigació del VIH. No és només d'un investigador excepcional, sinó també un gran comunicador. Una de les seves demandes més repetides ha estat un finançament òptim per a la recerca, que «els governs destinin fons a les coses que són productives» o, inclús, l'assignació del 0,7% de l'impost sobre la renda.

Ara que ja s'ha confirmat la curació del segon cas de VIH al món i que confiem que, més aviat o més tard, recuperarem la normalitat després del Covid-19 potser hauríem de començar a pensar en l'endemà del coronavirus. Per la meva banda, m'a­punto a la proposta de Clotet: els impostos per a coses productives. Tots hi guanyaríem.