18 de març de 2020
18.03.2020
Figueres

Covid-19. Símptoma de la crisi de cures

El col·lectiu Medusa posa el focus en la importància de cobrir les necessitats bàsiques

18.03.2020 | 14:10
«Necessitat de viure enxarxats per poder garantir el benestar social, per cuidar-nos»

Emma Quesada és membre de l'associació Medusa, transformació social amb perspectiva de gènere.

El confinament implantat pel Govern per acabar amb l'expansió del Covid-19 ha posat de manifest la nostra vulnerabilitat com a individus i la necessitat de viure enxarxats per poder garantir el benestar social, per cuidar-nos. Les xarxes de suport mutu que han aparegut a diferents poblacions -entre elles Figueres o Castelló d'Empúries- han deixat al descobert que no s'estaven cobrint les condicions bàsiques per sostenir les nostres vides quotidianes.

La crisi de cures i de la reproducció social -o, dit d'una altra manera, que l'organització política i social que hem erigit no pot assegurar les necessitats fonamentals diàries- pren cos quan allò que ens permet viure en una situació d'excepcionalitat no està a l'abast de tothom. El decret d'estat d'alerta pot acabar tancant establiments que no ofereixen serveis bàsics i, fins i tot, pot promoure que s'aturi la producció industrial, però no pot detenir la provisió dels serveis i dels processos que fan possible la vida com les botigues d'alimentació o la solidaritat veïnal. I la vida no és aquí un concepte abstracte: en un context d'emergència sanitària i de confinament sense termini, si la vida s'atura, només ens queda la mort.

Malgrat que l'anhel social per sostenir la vida -especialment de les persones dependents, adultes i criatures- ha aflorat amb Covid-19, la crisi de les cures és amb nosaltres molt abans que s'iniciés el confinament. Aquells processos que ara es presenten davant nostre com a imprescindibles, han estat sempre menystinguts pel sistema econòmic capitalista (que té com a prioritat produir i acumular capital) i per l'estructura de provisió social de l'estat (que entén el benestar com l'accés dels individus al treball assalariat).

Però netejar, cuinar, cuidar, fer la compra, no són treballs d'importància menor, ja que garanteixen que les persones puguin anar a treballar i, per tant, que els engranatges de les indústries segueixin funcionant. A més, aquests treballs de cura asseguren les necessitats domèstiques i afectives que la nòmina abonada en el compte corrent de qui treballa, per si sola, és incapaç de procurar. Amb un sistema econòmic i unes polítiques de benestar que no confereixen cap valor als treballs de cura, qui cuida perquè puguem seguir aixecant-nos cada dia? De forma global, les dones són les que assumeixen aquests treballs.

La incorporació de les dones al treball ha projectat un miratge que presenta el treball assalariat com mecanisme per assolir la igualtat, però ha provocat de forma més accentuada la invisibilització dels treballs domèstics i de cura. Les dones hem arribat de forma generalitzada al mercat laboral, però no hem deixat mai de ser a la llar. Tot i que les cures són consubstancials a la vida humana, el seu desenvolupament no ha estat -ni és tampoc avui- una responsabilitat col·lectiva.

L'estructura social i econòmica que habitem ha obviat sistemàticament el treball de cura que durant aquests dies torna a fer-se evident perquè no tothom hi té accés. Sempre ha estat aquí, sostenint-se de forma invisible i a costa de la precarització de la vida de les que cuiden. El Covid-19 és símptoma d'una crisi sistèmica de les cures o, en altres paraules, d'una existència social en crisi permanent. Aquests dies on les abraçades i les carícies queden closes sota pany, on tenir quelcom per omplir l'estómac no està garantit, el que vivim no és un estat d'excepció, sinó la imatge encarnada del mirall on no hem volgut mirar-nos i, ara sí, on ens veiem col·lectivament.

El Covid-19 que avui ens confina a casa (les que en tenim) no ha desencadenat una crisi, sinó que ens ha assenyalat que els nostres peus trepitjaven un terra enganxós que creiem asfalt. La necessitat de situar les cures en la centralitat del nostre model econòmic i social no és nova, però sí que pot, avui, projectar una nova traça per fer camí: ara que tenim una visió més realista i global del que suposa la vida i de la fragilitat dels nostres cossos, aprofitem l'oportunitat per situar les cures com a puntal d'allò que desitgem esdevenir quan el Covid-19 marxi, abans no sigui massa tard per decidir que volem viure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook