17 de març de 2020
17.03.2020
PARAL·LEL 46

Un temps sense èpica?

«No és només una qüestió de la malaltia, sinó de com l'afrontem amb les eines que tenim a l'abast»

16.03.2020 | 20:22
Alfons Martínez

Vivim uns dies difícils, molt, i tinc la sensació que segons de quins temes es parli, s'escrigui o es reflexioni públicament poden considerar-se com a mínim trivials, si no frívols. I si bé en circumstàncies normals hi ha multitud de temes que considero rellevants, potser millor deixar-ho per més endavant i intentar treure a la llum el millor del que ens està passant com a societat.

Vivim una pandèmia, ara sí, declarada oficialment per l'OMS, que suposarà el tancament de països, fronteres i, de fet, ja s'està produint a marxes forçades en molts països, inclòs el nostre. No és només una qüestió de la malaltia, sinó de com l'afrontem amb les eines que tenim a l'abast; en primer lloc les personals, tenint seny i no creient que trobar-se confinat és sinònim d'unes vacances inesperades per anar al mar o la muntanya. Hem vist casos lamentables.

Fa setmanes que rebem molta informació relativa al que passa a tot el món, i al nostre país en particular; informació diversa, dura, sovint esbiaixada o directament falsa, massiva i en general amb pocs elements d'optimisme que ens facin pensar en una solució ràpida; aquesta vindrà, tard o d'hora, però vindrà. Les xarxes van plenes de bromes diverses –algunes de gust dubtós–, que donen a entendre uns sentiments barreja d'optimisme nerviós i mal dissimulada indiferència respecte al problema; tot plegat molt humà –potser discutible, però humà al cap i a la fi–. Diuen que corren mals temps per a l'èpica, però en circumstàncies excepcionals com les que estem vivint és quan ens podem adonar que no és veritat. L'èpica ja no està en els discursos solemnes, imaginàries gestes heroiques, escenes de pel·lícules o grans esdeveniments esportius, sinó que ens la trobem cada dia molt a prop nostre sense adonar-nos-en.

En aquests dies difícils –greus diria–, l'èpica la trobem en tot el personal sanitari al peu del canó, a les forces de seguretat i protecció civil, serveis d'emergències i logístics treballant al límit davant un perill real i, també, en totes les persones de la funció pública que de manera discreta i anònima contribueixen que tot continuï rutllant perquè la gran majoria ens puguem quedar a casa; allò tan injustament criticat del «servei públic». A tots ells gràcies, i sapigueu que sou la prova que, el nostre, no és un temps sense èpica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook