Tant sí com no, per força i no de grat, ens toca posar el fre. De moment, quinze dies quietets, sense bellugar-nos massa, per intentar evitar que aquest petit microbi s'escampi arreu i faci de les seves.

Així doncs, amb el fre posat, escoles tancades, espais socials amb la persiana abaixada, actes culturals anul·lats, reunions posposades, viatges cancel·lats, desaconsellat anar a bars i restaurants, trobades familiars millor per a més endavant...

Ni les alertes per l'escalfament climàtic, ni els incendis que es van succeint arreu del planeta, ni les borrasques i inundacions cada cop més freqüents, ni el desglaç dels pols..., res d'aquestes coses que estan passant i que ens parlen de canvis substancials al planeta, si nosaltres no en fem d'altres, de canvis, han aconseguit que poséssim fre a la boja cursa consumista a la qual estem abocats. Ha fet falta un «microbi» -tan petit que només es pot veure amb el microscopi- per posar-nos en alerta.

Moltes preguntes em venen al cap. Per què el coronavirus fa por i no fa por el canvi climàtic? És perquè el coronavirus actua de pressa i el canvi climàtic és relativament lent i ja ho arreglaran uns altres? Potser perquè el coronavirus fa emmalaltir molts ciutadans a la vegada de tal manera que no poden anar a treballar i això fa trontollar el sistema? Som, els ciutadans, els peons a la taula d'escacs, i sense la nostra actuació la partida no funciona?

I l'altra qüestió... Per què ens fa falta fabricar i construir tantes coses, si amb moltíssimes menys podem seguir vivint feliços? Som conscients de la força que tenim només canviant la nostra actitud, la nostra manera de fer i consumir? O ja ens va bé tot tal com està? Aquesta parada forçosa ens farà reflexionar fermament? O serà només una parada puntual per després continuar com sempre? És veritat que estem envaïts d'anuncis que ens diuen: Compra! Compra! Compra!, com si fossin pastanagues que estiren davant nostre per fer-nos córrer... i ara la pastanaga s'ha convertit en una barrera: no passeu!

De moment aturats. Estat d'alarma declarat a tot el país. Toca obeir i, com deien tant el president català com l'espanyol: «Es requereix la responsabilitat de cadascú pel bé de tots» i afegien: «Entre tots ens en sortirem». Em sembla que no havia sentit mai una expressió de requeriment de solidaritat tan explícita de boca de dirigents polítics. Potser sí que alguna cosa està canviant...