No cal ser creient per admirar les esglésies, per la seva concentració d'història, art i arquitectura, per l'atmosfera i el misteri que impregnen les seves gruixudes parets. Som molts els que, malgrat no anar a missa, no perdem l'oportunitat de visitar-les en cada viatge o desplaçament, amb tot el respecte que es mereixen, per admirar la seva bellesa, sovint la senzillesa, gaudir de les olors, la llum, la pau i el so que emana del seu silenci.
Un so que, a vegades, s'adorna amb les notes musicals que emanen dels orgues que hi ha a les catedrals i esglésies de certa envergadura.
Fa unes setmanes es va presentar a Figueres el primer disc gravat amb l'orgue de l'església de Sant Pere i, en la presentació, varen actuar grups corals i escoles de música empordaneses. Una bona iniciativa, que forma part dels actes del seu mil·lenari i que s'estan portant a terme aquest any. De tota manera, penso que no hauria de ser una activitat puntual i que els concerts haurien de tenir una programació i una continuïtat.
El catolicisme fa temps que necessita canvis, ha d'obrir-se a la gent, captar el públic jove i poder fer arribar el seu missatge, el més lluny possible.
La música ens acompanya cada dia, ens envolta i ens fa aflorar els sentiments, ens enamora, ens uneix i ens fa millors persones.
No hi ha millor canal de transmissió per arribar a tothom, omplir els bancs i, de passada, que la gent conegui l'obra que allà s'hi porta a terme. Per això calen concerts de qualsevol mena de música que es pugui reproduir amb l'orgue o fins i tot amb altres instruments, encara que no sigui estrictament religiosa.
Ara, segur que sortirà qui dirà que el lloc sagrat no està pensat per a l'espectacle pagà i d'altres que la música ja és una religió per si mateixa.
Però, segur que molts recordaran amb bon grat quan, fa dècades, a la desapareguda Sagrada Família de la plaça de l'Escorxador de Figueres, mossens joves, untats de la modernitat de l'obertura democràtica, feien missa cantada,
adaptant el text del nou Testament a les guitarres acústiques i uns cors sense sotanes.
En el cançoner de pop-rock, folk, música tradicional, lleugera o regional, hi ha suficients temes, amb lletres plenes de respecte, que haurien de poder sonar davant l'àbsida, i amplificar-se entre els murs mil·lenaris.
I no és espectacle, és art, és vida, és sentiment.
