Es diu Fàtima i aguanta amb la mà dreta la seva pancarta. L'aguanta amb força mentre salta, corre, riu i juga. Amb tanta força que mai li cau. Per molt que salti, corri, rigui i jugui, com fan les altres nenes que també hi ha davant del petit escenari de la part baixa de la Rambla, la pancarta mai va per terra. L'arrossega una mica de tant en tant. Això sí. No només la Fàtima. Totes les nenes agafen fort les pancartes.
Cartolina lila de mida foli amb dibuixos i lletres. I cors. Molts cors. «Les mares han d'estar unides», diu en concret la seva. Noies i dones comencen a llegir des de l'escenari el manifest del 8M, la jornada de vaga feminista. I les petites segueixen saltant i corrent amb les seves pancartes. És diumenge. Ha fet un dia de sol magnífic i el vespre és agradable. La Tramuntana va bufar de valent tot dissabte, es va aturar diumenge a la matinada i va deixar aquells cels que són tant d'Empordà i que no deixaries mai d'admirar.
Acaba la lectura del manifest carregat de raons per reivindicar que cada dia ha de ser 8 de març. Prou de dones assassinades, violades, segrestades pel patriarcat, amb feines esclavitzants, amb obligacions indecents, amb vides indignes, atrapades a les fronteres creades per qui vol fer por i mantenir privilegis… Aix els privilegis que tant temen perdre alguns! La Fàtima i la pancarta lila fan camí entre proclames de llibertat i tocs de tambor, i balls i converses. Ella encara salta, corre, riu i juga.
Preciosa la imatge de tantes dones juntes amb la Torre Galatea de fons, amb les parets plenes de pans i amb els ous de Dalí, allà a dalt de tot.
«I la culpa no era meva. Ni d'on estava. Ni de com vestia. El violador eres tu!», se sent ressonar fort al pati de La Cate. Final de la mani del 8M a l'Empordà, però començament de molt. Començament de tot.
El feminisme vol arreglar el món des de les persones, fer-lo més habitable, més equitatiu, més just. És una lluita que no pot ni vol tancar els ulls davant de cap opressió. Saber-nos vulnerables ens fa teixir aliances i buscar complicitats. Una de les eines més revolucionàries és saber que això no va d'heroïnes, que es pot dubtar, que cal aturar-se per agafar aire i que es pot demanar ajuda sempre que calgui. De fet, demanar ajuda és de llestes. Sí.
Penso en les Fàtimes petites i desitjo que creixin i s'enforteixin. Les seves pancartes es faran grans i es veuran més i arribarà el moment que no arrossegaran per terra, sinó que les duran ben dretes i amb orgull. Sabran que el feminisme salva vides.
