Aquests dies anem tots revoltats per un nou virus que no teníem a la llista i que ens està atacant sense tenir en compte ni la raça, ni el sexe, ni l'edat, ni està respectant tampoc les fronteres...

Llavors, quan passen coses així, potser el que hauríem de fer tots plegats, a més d'actuar com calgui, és reflexionar sobre la societat que ens hem muntat. Una societat que creiem segura, organitzada i amb uns principis que, no obstant això, la infinitat de lleis i normes que pretenen regular-los -i que ens saltem quan els nostres «interessos» ho volen- s'enfonsen radicalment quan uns petits éssers que ni tan sols podem veure i que anomenem microbis, es fiquen al nostre cos per fer de les seves... i no contents amb això, passen d'un cos a l'altre en una voluntat inconscient d'agermanar-nos de grat o per força, malgrat que la primera reacció sigui l'allunyament, el confinament, el rebuig al contacte, l'anul·lació de...

Però resulta que aquests petits i microscòpics éssers no en tenen prou amb la salut de les persones, sinó que es diverteixen també arrossegant tot el sistema econòmic, que és tan global i -segons diuen els que en viuen- tan perfecte. I resulta que aconsegueixen -sense vagues ni reivindicacions- que els treballadors, confinats a les seves cases, no vagin a treballar i la producció es freni. I no només es frena. Hi ha països com la Xina -origen d'aquesta epidèmia- que no poden exportar tot el que fabriquen perquè cap país ho vol. Llavors la producció es para... i? Doncs passa que les borses cauen, ja que l'economia que només busca el creixement exponencial per omplir les butxaques de l'1% de la població, tremola de cap a peus. Però passen també altres coses... què? Oh, miracle! La contaminació de l'aire xinès -de les més elevades del món- cau en picat... i ens fa pujar els colors als europeus, ja que les nostres emissions de CO2 són baixes respecte a les xineses perquè els encarreguem que ens facin la feina, que fabriquin tot allò que volem comprar a les nostres botigues, i ells fabriquen objectes i més objectes sense parar, però quan no ho fan se'ns veu el llautó a tots nosaltres... I és en moments com aquests quan pren més rellevància, no només per voluntat, sinó per necessitat imperiosa, el consum de productes de proximitat, el que fa temps que s'anomena km 0.

Fa uns anys vam patir una crisi econòmica on hi havia implicada la bombolla del totxo, i no en vàrem aprendre la lliçó. Serem capaços de fer-ho ara?