10 de març de 2020
10.03.2020

Aquella olor de guerra

Brau edicions ha publicat un parell d'obres de literatura memorialista que plasmen les penúries d'abans, durant i en la postguerra: «Aquella olor de pa» i «Una veïna de Figueres»

09.03.2020 | 19:06
José Luis Bartolomé

En un breu interval de temps, Brau edicions ha publicat un parell de mostres corprenedores de literatura memorialista, de dues dones empordaneses (la primera nascuda a Banyoles) que han volgut i sabut plasmar el seu testimoni de les èpoques de carpanta i penúries socials d'abans, durant i en la postguerra. Aquella olor de pa (2017), de Mercè Jordà i Manel·la, recull, en els primers relats, la candidesa d'una nena pagerola que sent a parlar del conflicte bèl·lic («Què són les bombes?», «Per què han guanyat els dolents?»). Després, els capítols llastimosos de la presó del pare al seminari de Girona, la bogeria que va sentir per la seva bicicleta, l'aprenentatge al taller de costura, l'orfeó format per republicans i franquistes, el camuflatge per assistir de franc a les pel·lícules qualificades de blanc, blau o rosa (1, 2 i 3 en números), la prohibició de balls i músiques durant la Quaresma, el dany que provoca en l'edat adulta el pes de la formació conformista de monges i capellans...

Les vicissituds de l'autora del segon dietari (Josefina Font Tatxer, Una veïna de Figueres, 2019) són pròpies de les millors obres sentimentals i pedagògiques de Dickens. Els seus records comparteixen força fotogrames amb la Mercè: la por a les caterves de soldats moros conqueridors del territori la primavera del 1939, el pa blanc / moreno com a símbol de vida («la flaire més bona que hi ha al món», segons la Mercè), el gust per la lectura i les biblioteques, l'amarament franquista que varen mostrar en alguns moments previs (resant rosaris perquè el Caudillo alliberador guanyés la guerra) i posteriors (admiració per Franco inculcada a l'escola) a la cruenta croada civil, els seus rols de recitadores de versos en funcions escolars. Voldria cenyir-me a l'aspecte de la seva educació, que m'ha fet pensar en el film documental de Pascal Plisson Camino a la escuela ( Sur le chemin de l'école, 2015), retrat de les adversitats i heroïcitats de quatre nens de diferents indrets del món per poder rebre una escolarització elemental.

En la biografia de l'edat tendra de la Josefina hi ha diversos episodis impressionants, tot un regal per a l'esperit de la fornada de iaios i jovencells actuals: una noieta de gran talent, que no dubta a caminar sota l'amenaça dels bombardeigs aeris per anar a l'institut, quan aquest es va traslladar a Vilafant durant un temps de la guerra, les hores d'estudi a l'escalf d'una trista estufa a la Biblioteca Popular, la invalidació dels cursos aprovats durant la república, que va haver de revalidar (amb Matrícula d'Honor) en vuit dies, la retirada de la beca (Franco era enemic d'ajudar els estudiants estipendiats) que l'obligà a abandonar, amb ploradisses, el seu somni de poder emular la feina valuosa dels seus docents de les Escoles Nacionals.

Quan la Josefina evoca les paraules del Sr. Santaló, el llegendari i inefable professor de Geografia i Història del Ramon Muntaner («Ara, d'aquí endavant, perquè tindran peles, sols estudiaran els ases!») està clavant una plantofada a la política precària d'ajuts universitaris d'avui dia que no acaba de garantir que ments brillants / prometedores de les classes menys afavorides puguin completar la llicenciatura i cursar el preceptiu grau de màster.

– Llàstima, Josefina, hauries arribat lluny; però ara et convertiràs en una noia que sabrà de tot però no sobresortirà en res.

Aquests mots de mossèn Josep M. Cervera, professor de literatura, no varen esdevenir ben bé premonitoris. La Josefina Font ha excel·lit en la tasca de donar –amb una prosa admirable– lliçons de vida magistrals en un centenar de pàgines que no oblidaran mai la seva família... i els seus lectors tampoc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook