Famílies senceres, homes i dones. Sobretot, moltes dones. De totes les edats, ètnies i condicions. I també molts de cartells a sota de caps decorats amb perruques de color lila, cares pintades o colls tapats amb mocadors del color feminista.
La concentració del passat diumenge, el dia 8 de març, iniciava amb un discurs a la placeta baixa de la Rambla de Figueres que ens va propulsar a totes amb energia arreu de la ciutat. «23% menys de sou per a les dones». «Dificultat d'inserció laboral en feines masculinitzades». «Segregació per sexe a les escoles». I ja en teníem prou.
En una rua amb presència policial molt disseminada, la marea lila avançava pels carrers de la ciutat mentre ens convertíem en «la veu de la revolta», com cantava Madamme Mustash. Ressonaven crits de «No hi som totes, falten les mortes», seguits de «No són mortes, són assassinades», i altres com ara «No és no, i sinó és violació».
Érem al carrer per denunciar una situació que ens toca a totes. N'estic tipa de caminar amb por, fer veure que truco per telèfon quan torno sola a casa, mirant de reüll que no em segueixi ningú. N'estem tipes de mirades que ens cosifiquen, i dels comentaris i tons de veu que hem d'aguantar d'homes que es creuen capacitats per minimitzar-nos. Vam sortir al carrer i vam cridar per fer-nos sentir. Això és només el principi d'un canvi de paradigma. Prepareu-vos perquè no ens farem invisibles mai més. Tot això ni comença ni acaba el dia 8.
