El més cèlebre bandoler de Sant Pere Pescador no va ser un home, sinó una dona, Teresa de Molins i Bach, coneguda popularment com la comtessa de Molins. No es coneix exactament la data del seu naixement. Segurament tingué lloc pels voltants del 1790. En aquell temps, l'educació de les noies es limitava al coneixement de les principals oracions, a més d'unes poques pràctiques de costura i brodat. D'escriure, Teresa havia après només a dibuixar la seva signatura, en canvi entenia molt en coses del camp i la ramaderia.
I sobrevingué la invasió de Napoleó. El pare de la comtessa morí durant el setge de la població. Ella no pogué resistir-se al seu entusiasme bèl·lic i prengué part activa en la lluita, fins i tot a la baioneta. La sort se li mostrà favorable en tots els combats, fou creença general que era invulnerable. En les darreres nits, quasi no restaren defensors que li fessin costat, molts d'ells desertaven riu amunt.
En el darrer assalt, el coronel francès Pierresfort els exigí rendir-se. La comtessa, armada amb fusell i punyal, anà a entrevistar-s'hi. Ell prometé perdonar les dones, nens i vells, però afirmà que afusellaria tots els menors de seixanta anys. Teresa s'hi avingué i deixà entrar les tropes. El sorprès fou el coronel, que no va trobar cap combatent jove. Manà comparèixer a Teresa i li digué que l'havia enganyat. Ella respongué que l'únic menor dels seixanta era ella mateixa i que l'afusellés, si volia. Segons sembla, el militar era tot un cavaller i li perdonà la vida.
Posteriorment, la comtessa de Molins es traslladà a Barcelona, on tenia parents. Aquests ben aviat es penediren de tenir-la amb ells, perquè era una noia autoritària i mig salvatge.
L'any 1817 contragué matrimoni amb un cavaller ric, d'edat avançada. La parella vivia amb una germana del marit i aviat entre les dues dones esclatà la dura lluita. Per altra banda, el marit de Teresa era molt gelós i desconfiava de la seva muller. Un dia li digué que no creia ser el pare del seu fill. Hi hagué un gran escàndol, en el qual intervingué la cunyada. Enmig de l'altercat el nen caigué a terra, s'obrí el cap i morí hores després.
El color de la sang embogí Teresa, que cridava i gemegava desmesuradament. Insultada pel marit i la cunyada, agafà un gros ganivet de la cuina i els apunyalà tots dos, matant-los. Fugí a París, on obrí una casa de joc que li clausurà la policia. D'allà es traslladà a Perpinyà i travessà la frontera amb una colla de trabucaires. Al cap de poc es convertí en capitana de lladres. Assaltava masies i atacava diligències. Des d'Olot a la Bisbal, de Figueres a Banyoles, actuà repetidament amb gran ferotgia.
S'establí llavors en una masia de Viladamat. Alguns dels seus homes la cobdiciaven sexualment, però tots en sortien malparats, car ella portava sempre al damunt dues pistoles carregades. Es presentà més tard al convent de monges de Garriguella, on volgué entrar com a novícia, però no s'hi acostumà i en fugí cames ajudeu-me. Més tard fixà la seva residència al castell de Quermançó. Una nit de l'estiu del 1826, agafà una torxa encesa i baixà al soterrani, on encengué la pólvora deixada pels francesos. Els explosius que hi havia dipositats allà feren volar tot el castell, que quedà en runes. El brogit i el foc van ser enormes, es van sentir i veure des de quasi tots els pobles de l'Empordà.
