27 de febrer de 2020
27.02.2020
Commemoració

Memòria

El membre de la CUP lamenta, en el seu text, que Figueres és "una ciutat institucionalment desmemoriada", amb un nomenclàtor estancat al segle XIX

27.02.2020 | 09:35
L'autor de l'article, Toni Garcia.

Els darrers dies han estat dies d'exercicis col·lectius de memòria. Per una banda, el 27 de gener va ser el dia internacional de les víctimes de l'Holocaust, mentre que el 5 de febrer es commemorà el dia nacional de l'exili i la deportació. Efemèrides que van més juntes i estan molt més relacionades del que molta gent vol reconèixer.

Aquests dies, molts mitjans dediquen espais al record. Sovint de manera mecànica i plena de tòpics i, sobretot, de forma descontextualitzada. Semblen unes efemèrides marcades en vermell al calendari que, com una felicitació d'aniversari o un compromís, cal recordar, però sense gaire entusiasme. Allò políticament correcte s'imposa. La desmemòria en definitiva és això. I en aquest exercici d'oblit hi participen sovint les institucions públiques quan no apliquen directament un «pin institucional» que, si bé no invisibilitzen aquestes dates, les minimitzen més o menys en funció dels seus interessos.

Però al final, les preguntes que ens formulem són: Cal recordar sempre? És encara necessari? Cal remoure el passat? La resposta és triplement sí.

Primer de tot, cal homenatjar a totes aquelles dones i homes que van patir la persecució, l'exili, la deportació i/o la mort per defensar les nostres llibertats. Per haver estat a la primera línia de defensa contra el feixisme. Perquè, encara que resulti inversemblant, la transició i la constitució del 78 es van escriure sobre el silenci del seu sacrifici. Els hi devem.

En segon lloc, perquè s'està reescrivint el passat. Primer va ser la prohibició de recordar els vençuts, després varen vendre el seu exemple per una falsa reconciliació nacional, més tard s'equiparà botxins amb víctimes. Ara ja estem a la fase, sense cap pudor, on els derrotats, els defensors de les llibertats, els antifeixistes, són els culpables. On cal protegir la memòria quan no l'honor dels que van anorrear aquelles tímides llibertats. No es tracta de no poder fer història, parlem de permetre l'apologia del franquisme, de l'odi racial, la LGTBIfòbia o de la xenofòbia.

Tercer, i potser el més important, perquè el feixisme avança, amb nou rostre però amb la seva ideologia intacta. Es pacta amb ell, entra a les institucions i el seu discurs es normalitza.

Recordar és un deure moral i una praxi necessària, imprescindible en els dies que vivim. I a Figueres això resulta indispensable. La Figueres republicana, la ciutat que va acollir l'últim parlament de la II República Espa­nyola, la capital de tants exiliats, la ciutat bombardejada€ aquesta ciutat no existeix, no es veu. Sepultada per franquícies i turistes que ignoren quin país trepitgen. Figueres és un dels millors exemples de l'aplicació d'aquest «pin institucional» sofisticat.

El passat ha quedat arraconat, diluït. I els dies commemoratius permeten fotografiar-se, sortir als mitjans i donar la sensació durant uns instants que la Memòria, en majúscules, ens preocupa. La simbologia franquista encara existent no es retira, el nomenclàtor continua estancat al segle XIX.

És en aquesta ciutat institucionalment desmemoriada on cal implantar accions i espais, visibles i didàctics, de recuperació de memòria col·lectiva i popular. Recordar el passat per projectar-nos cap al futur. Ens diuen que cal formar ciutadans crítics però, com fer-ho si la ciutat ha fet taula rasa del seu passat? I això ni és innocent ni està mancat d'ideologia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook