No dec ser l'única persona del món que té una mare perfecta. Les mares ens han dut dintre seu durant nou mesos i, potser per això, perquè ens han dut a les seves entranyes i ens han sentit bategar, són capaces de comprendre-ho tot, ja siguin simples criaturades o les infàmies més inexplicables que puguem cometre durant la nostra vida.

Vet aquí el que em passava pel cap un d'aquests dijous de mercat. Resulta que, en una de les parades de la plaça del Gra, hi ha un negoci de flors. Tenen plantes d'interior, gessamins, geranis, rams d'orquídies preciosos i també verdura de planter. La venedora, sempre atrafegada, em ven les roses a bon preu i me les embolica millor que si fos la diada de Sant Jordi. Roses vermelles que fan goig, amb tija llarga i espines i pètals color de sang. «Què voldreu, per dinar?», em demana la mare per telèfon. Sap que haig d'anar-hi amb la meva filla, perquè els motius laborals m'obliguen a anar de bòlit i sense gens de temps lliure. «Voleu arròs? A l'Helena li agrada molt? I tu, si en vols? O, si no, et faig una altra cosa. Què voldràs?».

A les paraules de la mare, sovint hi dono poc valor. No és que no en tinguin, de valor, sinó que no els en dono perquè hi estic acostumat. Ella mateixa m'hi ha acostumat. I jo, com a mal fill, m'hi recolzo, m'hi reconforto com si ella fos un sofà i -burro de mi! Per què? Hi penso uns instants, mentre reso a Déu i medito en el meu interior. Resar va bé, i meditar també és positiu. Cal mirar el cel, o la lluna, o una flor del camp. De vegades també va bé aclucar els ulls i respirar fondo com si haguéssim de recuperar-nos d'una carrera de fons. Per què dono poc valor a tot el que la meva mare fa per mi?

La venedora de la plaça del Gra em deixa triar la rosa. «La més vermella», li dic. «Potser aquesta, que té els pètals més grossos i més bonics». L'embolica amb gràcia i, lligat a la tija, hi fa un llacet subtil.

Amb la rosa als dits, enfilo el camí de cals meus pares. No hi ha ningú. Segurament, la meva mare està esmorzant amb les seves amigues en una cafeteria a la vora de la Rambla. El meu pare, mentrestant, és amb bicicleta. Potser ho prefereixo així: una sorpresa. Així doncs, cerco un gerro de la cuina, l'omplo d'aigua, hi entaforo la tija de la rosa i el deixo al rebedor de l'entrada. Sé que, quan vegi la rosa, se sorprendrà, la contemplarà uns moments i em telefonarà per donar-me les gràcies.

Surto de cals meus pares. Tinc feina. Agafo el cotxe i vaig a casa meva, on les tasques escolars m'esperen. Abans de posar-me a treballar, penso altra vegada que la mare em telefonarà.

Els dies anteriors, la mare ha vetllat per tal que ni a mi ni a la meva filla no ens falti res de res. I, juntament amb el pare, ens ha obert casa seva de bat a bat i gratuïtament. I amb mi, a qui m'agrada la llibertat, ha aconseguit que no em senti pressionat ni observat. És el seu savoir faire, après a base d'anys, d'experiències i de molta paciència.

A l'escriptori de la meva biblioteca, segueixo corregint exàmens. No m'agrada gens, ho confesso, perquè tinc la sensació que no serveix de ben res. Fent-ho, sempre em sembla que soc injust. Tanmateix, cal fer-ho, perquè el sistema així ens ho demana. Quan acabo, torno a pensar en la meva mare i en la rosa que l'està esperant. A ella, li n'he fet de tots colors. O, pitjor encara, l'he fet patir fins a nivells insospitats. « Fuck me!», que dirien els anglesos! En català, podríem traduir-ho amb un circumloqui: «Soc un coi de desgraciat; per què ho he fet?». Sona el mòbil i em desvetlla dels meus pensaments. És ella, és clar! «Moltes gràcies!», em diu, sense ni tan sols saludar. «És molt bonica... Moltes gràcies!». La setmana vinent, em sembla, li'n tornaré a regalar una altra.