Potser no valia la pena acceptar el dret a rèplica per a contestar les afirmacions que en Santi Vila fa sobre la meva persona i sobre la parròquia de Sant Pere de Figueres en el seu nou llibre sobre el procés: Vèncer i convèncer.

El títol d'aquest llibre em recorda aquella famosa frase de Miguel de Unamuno, adreçada al general Millán Astray el 12 d'octubre de 1936: Venceréis pero no convenceréis. No sé si aquesta frase té res a veure amb el llibre citat; no l'he llegit.

I si n'aprofito l'avinentesa (del dret a rèplica) és sobretot pel greuge que aquelles vuit línies retraten falsament una comunitat cristiana que m'estimo, la de la parròquia de Sant Pere de Figueres, a la qual he servit catorze anys (2003 - 2017), i que no es pot resumir en aquestes paraules: "Unes beates, la majoria d'elles milionàries, i fins ara de dretes i de missa diària". Certament que per història és la més important de la ciutat (aquest any celebra el seu mil·lenari amb diversos actes), i no sé si és la més conservadora de la ciutat.

Cada vegada més, les persones escullen el lloc on anar a missa per raons d'horari, de conveniència, i menys per proximitat. Les cinc parròquies de Figueres estan totes ben a prop unes de les altres.

Barrejar mentides i mitges veritats en aquest fragment breu que ha estat escampat per les xarxes, i servir-se dels meus sermons «revolucionaris i independentistes», segons ell, per significar «la passió i la discòrdia política» que ha provocat el procés, no em sembla just, més quan no recordo que fos un feligrès assidu a Sant Pere; em sembla una exageració greu.

El recordo, de quan era alcalde, a l'ofici de la Santa Creu, i en algun enterrament. De quins «sermons» parla?; en tot cas no des de la «trona», sinó des de l'ambó. Les «trones», a Sant Pere, sols van servir pel Cant de la Sibil·la, en la missa del Gall.

Concepció Huerta, de la Fundació Dr. Albert Bonet, escrivia un article a La Vanguardia del diumenge 16 de febrer sobre «Procés català i fe cristiana», i en el paràgraf final conclou que: «la defensa de la pròpia nació, de forma pacífica, democràtica i respectuosa amb les altres, és a dir, de manera justa, moderada i temperada, lluny de ser una idolatria, és una virtut que al cristià que la practica el fa més fidel a la fe que professa, i deixa així més espai al Déu transcendent, el Déu de l'univers».

Sempre he cregut que l'Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist té un component social profund: Jesús està a prop dels senzills, els malalts, els pobres; i sempre he cregut (i predicat) que la celebració de l'Eucaristia va íntimament lligada al compromís social. Per això no es pot desvincular el servei de Càritas (o de Mans Unides) del sagrament del pa i del vi. L'evangeli de Joan, en el passatge de l'Últim Sopar, ens parla de Jesús rentant els peus als seus deixebles. (Jo 13, 1-17) com un gest que també nosaltres hem de fer si volem ser deixebles seus.

Potser no cal seguir!

En tot cas, els lectors d'aquest Setmanari de l'Alt Empordà m'han pogut llegir ininterrompudament cada quinze dies des del desembre del 2006, i han tingut ocasió de trobar comentaris a diversos llibres d'autors que m'han ajudat a mi: David Jou, Joan Margarit, Eduard Puig Vayreda, Josep Puig Pujadas, J.M. Soldevilla, Alfons Borras, Arundati Roy, Mark i Paul Engler. Tots aquests, en els darrers dos anys, quan la tasca pastoral a Pals i a Begur m'ha permès de tenir més temps per a llegir.