25 de febrer de 2020
25.02.2020
TRAMUNTANADES

Hivern, primavera

L'escriptora diu que els arbres comencen a treure els borrons i les flors, però que les muntanyes blanques ens recorden que encara estem a l'hivern

24.02.2020 | 19:31
Maria Crehuet

Estem a les acaballes del mes de febrer i, com és habitual, els arbres comencen a treure els seus borrons i les seves flors, i els camps verdegen. Les muntanyes blanques (ben «florides», també) ens recorden que encara estem a l'hivern, i la por a una gelada tardanera està sempre present, perquè no seria la primera vegada que això passa. Recordem, si més no, la gran nevada del 8 de març del 2010.

Això no crec que sigui ben bé fruit del canvi climàtic, més aviat és el funcionament habitual del clima mediterrani en el qual estem inclosos. Aquesta «disbauxa» s'allarga fins a l'abril, on el refranyer popular ja parla dels dies manllevats, i explica com l'abril li demana al març que li cedeixi dies més fredelucs per poder «matar la vella a la vora del foc i el seu ramat», una vella que se'n riu perquè el març-marçot, amb la fama que té de freds inesperats, no l'ha haguda. Però els dies freds i càlids, de pluja i de sol, s'alternen al llarg de tot l'any, sigui pel febrer, pel març, per l'abril, pel maig, pel juny, pel juliol, i... I és que el clima mediterrani té un funcionament imprevisible.

Però el que sí que forma part del canvi climàtic és el continuat augment de la temperatura. A poc a poc, calladament, el termòmetre va marcant unes dècimes més de grau cada any. Potser perquè ens hi anem acostumant. O potser perquè comencem a adonar-nos-en i reaccionem d'una vegada per totes. O les dues coses a la vegada, perquè, si som capaços de fer accions positives, és a dir, si som capaços de frenar la boja cursa de consum a la qual estem immersos, potser aconseguirem que els ja 8 graus de més d'aquí a uns anys que anuncien els científics, es quedin a la meitat.

No obstant tot això, quan arriba aquest temps, sembla que l'esperit s'anima: el dia s'allarga, el paisatge es vesteix de colors, la temperatura es fa suau i les ganes de viure ens envaeixen. En aquestes condicions cal que siguem capaços de mirar el nostre entorn –tot el nostre entorn!– amb l'estima suficient, i també amb respecte i amb comprensió. Comprensió envers totes les formes de vida que hi ha al voltant. Unes formes de vida de les quals depenem, a la vegada que elles depenen de nosaltres. És un ecosistema d'anada i tornada, i si no som capaços d'entendre aquesta correlació, aquesta interdependència, aquesta necessitat de «mimar-nos» mútuament, estem abocats al precipici.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook