El mes de febrer, de sempre, és el més curt de l'any; fins i tot el d'enguany que corregeix el cicle de l'any tròpic; per entendre'ns, l'any no dura 365 dies, sinó que també 5 hores, 48 minuts i no sé quants segons. El calendari només calcula els dies i cada quatre anys, hem d'afegir un dia com passa amb aquest 2020; tot i això, segur que ens deixem alguna estona perduda.

Malgrat ser una mena de mes coix, tots duren 30 o 31 dies, el mes de febrer sempre l'he trobat dels més bonics de l'any. És un mes curt, plujós, enmig de l'hivern; com em deia la padrina: «No és ni tu ni vós». Però, el trobo bonic pel fet que apareixen les primeres flors, les de l'ametller, i la idea de la primavera comença a materialitzar-se a poc a poc. Pot semblar una mica exagerat, sobretot després d'un hivern fred i tempestuós.

La botànica no és el meu fort -i soc compassiu amb mi mateix perquè hi entenc ben poc-, però sí que és cert que algunes flors determinades sempre m'han anat acompanyant i la de l'ametller n'és una. Una altra és la magnòlia, elegant, intensa i perfumada, floreix a finals de primavera fins i tot principis d'estiu; no deixa de ser una mena de cercle floral personal aquestes dues flors que apareixen al principi i final d'una de les estacions de l'any més belles i poètiques.

Tornant a l'ametller, és possible trobar-se en la flora clàssica figuerenca un bon nombre d'ametllers que quan arriba el febrer, en florir, embelleixen espais de la ciutat que poden resultar poc atractius. Un d'aquests espais és al voltant de la Pujada del Castell on es poden apreciar diversos exemplars, de petits que són gairebé arbusts a més grans mostrant una magnificència d'arbre venerable i antic.

I no soc l'únic que en veu la bellesa, ja que ha estat glossat per diversos poetes, entre ells el mateix Joan Maragall: «A mig aire de la serra/ veig un ametller florit;/ Déu te guard, bandera blanca,/ dies ha que t'he delit!/ Ets la pau que s'anuncia,/ entre el sol núvols i vents.../ No ets encara el millor temps/ prô en tens tota l'alegria». El Maragall que cantà la riallera plana empordanesa i n'escrigué el seu himne, ballat amb la música d'Enric Morera en aquella dansa que, diuen i és cert, és la més bella de totes les que es fan i es desfan. Manies de febrer!