Formo part de les promocions d'estudiants vintage que varen fer el batxillerat elemental, superior i l'incipient COU a l'institut Ramon Muntaner (1966-1973). Molts són els professors que ens varen deixar empremta (el senyor Albert Compte, per citarne només un) o records humorats, però hi havia una professora sobre la qual ens agradava parlar en hores de lleure i fins i tot en encontres casuals molt temps després de sortir d'aquelles aules. La Isabel-Clara Simó Montfort ens feia castellà, en algun curs filosofia o també llatí. La bonhomia i pulcritud docent eren les notes recurrents de les seves classes. Era prima com un secall, i quan estava embarassada del primer rebroll, la Cristina, sempre teníem por que no caigués desequilibrada i rodolés com una baldufa. Li vàrem posar un malnom carinyós, la Microbios, per la seva persistència en amonestar-nos quan ens posàvem un bolígraf o un llapis a la boca («¡Esto tiene microbios!»).

Isabel- Clara Simó.

En aquells temps no m'imaginava que arribaria a ser una activista acèrrima de les lletres catalanes i dels Països Catalans, de fet aleshores tenia ben poca consciència del fet diferencial català. Recordo que el 1971, durant la Fiesta del Libro (Sant Jordi), la direcció em va premiar amb un exemplar de Bearn o la sala de las muñecas de Lorenzo Villalonga. La Isabel-Clara s'hi va acostar i em va dir a cau d'orella: «L'hauries de llegir en català», que és el que vaig fer temps més tard en una lectura paral·lela amb El Guepard de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Des d'aleshores, en la seva etapa com a escriptora, no vaig deixar de consumir part de la seva ingent producció literària, i els seus escrits com a columnista als diaris Avui (la secció «En legítima defensa») i Punt Avui eren motiu de retall de pàgines que feien palès el seu coratge i mordacitat per compartir-les amb amics i socis del Club de Lectura Verdera.

Sempre m'ha captivat la seva honestedat intel·lectual, el seu combat contra els estigmes dels marginats i dels prejudicis socials (dones, homosexuals, la violència inútil, els conflictes i contradiccions del món contemporani€), la solidesa del seu compromís cívic i literari. Ella va lamentar que els mandarins (gurus) culturals del país no haguessin llegit les seves novel·les. Però, com Verdaguer (sobre qui va escriure El Mossèn), ella serà sempre una escriptora amb vocació de lletraferida popular.

En una trobada llunyana a Barcelona, em vaig quedar garratibat per la memòria elefantina que conservava dels noms dels alumnes que havia tingut a Figueres gairebé quatre dècades abans; quan li vaig parlar de l'ictus que havia patit l'amic R.A.B. (gran admirador de la seva obra), em va dir «Dona-li molts records!». A la seva darrera xerrada a la biblioteca Fages de Climent fa pocs anys, la vàrem saludar tots dos, i li vaig regalar un exemplar d'un poemari, Revetlla d'hivern, pel qual em va felicitar per mail més tard. En particular la va colpir un poema, que jo havia dedicat a l'amic dissortadament traspassat Miquel Pairolí, i que ara manllevo novament per dedicar-lo a la seva figura, a la seva lletra humanista i humanitzadora. Michaelmas Daisy (Margarida de tardor):

Botó de llum d'aquest crepuscle / De bromes grises, / Color covat per al genet tardoral / Que cavalca amb trenca tèbia / Envers la frontera somorta / De paraula balba i caputxa freda.