Figueres necessita projecte. En realitat, totes les ciutats del món necessiten un projecte propi si volen ser competitives en el seu entorn o àmbit d'influència. I aquesta proposta de futur s'ha de sustentar, segons la meva opinió, en tres grans potes estratègiques: la del curt termini, la del llarg termini i, encara que la citi en últim lloc no és menys important, la de la il·lusió, aquella que genera orgull i sentiment de pertinença.
No descobreixo res ni sorprendré a ningú si dic que a la ciutat de Figueres avui totes tres potes coixegen, per dir-ho d'una forma suau. Si ens centrem en el curt termini, qualsevol ciutadà coincidirà en una cosa: avui la ciutat està pitjor que fa vuit mesos.
Ja li podem preguntar a una veïna del Culubret, a un comerciant del centre històric o a una treballadora autònoma del barri de l'Estació. Hi ha unanimitat en el fet que no s'aborden amb garanties els problemes del dia a dia i la percepció és que la ciutat està més bruta que mai, amb més incivisme i amb unes estadístiques trimestrals de seguretat preocupants.
Fins ara, no s'ha demostrat capacitat ni eficàcia per afrontar aquests problemes. Només cal recordar que els importants cent primers dies de govern quadripartit, a la ciutat de Figueres es van malgastar -i mai millor dit- en un espectacle dantesc de repartiment de sous, dedicacions exclusives i càrrecs de confiança com si l'Ajuntament fos una agència de col·locació.
Si abordem la segona pota estratègica, la del llarg termini, les perspectives no són més esperançadores. Una vegada repassat el Pla d'Actuació Municipal (PAM) o una primera ullada al pressupost de 2020, l'horitzó està ple de boira. Vaig defensar durant la campanya electoral, i ho segueixo reclamant ara, que aquest ajuntament necessita una regidoria específica que sigui capaç de liderar l'estratègia de futur de ciutat.
Que dissenyi la Figueres del 2030. I que només es dediqui al llarg termini i ho faci de forma transversal amb la resta d'àrees que componen l'organigrama municipal. És fonamental si volem de veritat que la nostra ciutat tingui un projecte de futur.
I, finalment, la pota de la il·lusió, la que ha de transmetre orgull de ciutat. Forçosament va vinculada amb les anteriors i necessita que aquestes dues funcionin a velocitat de creuer, i com que això no està passant, no hi ha esperança.
Només un petit exemple: la renúncia, d'esquena als clubs, a ser aquest 2020 Capital del Bàsquet Català és un símptoma que ni funciona el curt termini, ni els interessa el projecte de futur i que allà on hi havia il·lusió neix la decepció.
La realitat sempre és tossuda.
