11 de febrer de 2020
11.02.2020
TRAMUNTANADES

«Parlar sol... parlar sola»

«Al llarg de la meva vida he conegut persones que, en la seva solitud psicològica, parlaven soles», arrenca l'articulista

10.02.2020 | 19:54
Maria Crehuet

Al llarg de la meva vida he conegut persones que, en la seva solitud psicològica, parlaven soles. Anaven pel carrer capficats de tal manera que les seves cabòries feien que parlessin amb elles mateixes, o fins i tot amb suposats estranys éssers que els podien ser amics i els feien companyia o qui sap si els eren enemics i els amenaçaven. Tot depenia del moment i de l'estat d'ànim de la persona en qüestió. A vegades els seus monòlegs també es podien sentir a través de les finestres de les seves cases. D'aquestes persones immadures se'n deia que els faltava un bull, o que no hi eren totes, que estaven tocades de l'ala... i quan les veies pel carrer amb el seu discurs inconnex, et provocaven certa compassió.

Avui, però, quan vas a ciutat –molt més que a poble– et trobes moltíssimes persones que –almenys aparentment– parlen soles. Parlen, riuen, criden, s'enfaden, gesticulen... és tot un espectacle. Si fa bon temps i et sobren alguns minuts per seure en un banc i observar la gent que passa, et pots divertir una estona. No fa pas tant, aquestes persones portaven un telèfon a la mà i l'aguantaven vora l'orella, pel que et quedava clar que estaven parlant per telèfon, però avui, amb els Bluetooth, els wifi i totes les martingales que es mouen per ones i que no necessiten la connexió física dels cables, veritablement et fa la impressió que el carrer està ple de persones boges que parlen soles...

Però si analitzem la situació, veiem que aquest fet fa que la persona que parla per telèfon mòbil tingui el cos en un lloc i estigui fent una acció –en aquest cas caminar– mentre que el seu cap està completament en una altra banda, parlant amb una persona que no està present, instal·lat en una altra situació, vivint una altra circumstància. Això és bo o dolent? Ves a saber. La veritat és que no crec que hi hagi res que sigui del tot bo ni del tot dolent, però és una sensació estranya a la qual ja ens hem anat acostumant. El mòbil ens ha aportat una nova manera de fer i d'estar, ja que, a més a més de parlar des de qualsevol lloc, ens permet fer fotografies, enviar missatges, llegir notícies, bellugar-nos per les xarxes socials... i ens té completament «enganxats». Si no tenim el mòbil a la vora, sembla que ens falta alguna cosa vital. I això fa que estiguem completament connectats... i a la vegada desconnectats! Perquè sovint estem en un lloc sense ser-hi del tot. O no veiem, en una xerrada, com les persones estan més pendents del mòbil que de qui parla?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook