A casa sempre m'havien dit allò que has d'acabar el que comences. No es pot tenir un projecte de país si hi ha constantment eleccions anticipades. Tenim un context, segurament ja inevitable, de sobre informació, de màxima exposició pública, de pressions constants a les xarxes socials. És un entorn poc propens a la calma, la serenor, la reflexió i la planificació a mitjà o llarg termini. Menys encara quan esdevé tònica habitual el fet d'escurçar les legislatures per sistema.

És just recordar que, últimament i per desgràcia, els calendaris electorals del nostre país s'han vist condicionats per processos judicials que han anat encaminats a incidir, de mala manera, en l'esfera política. Aquesta tendència, que va començar arran del Procés, es va estenent com una taca d'oli a la resta de l'Estat. Els partits de la dreta espanyola (el centre l'han oblidat per complet) es veu que els encanta barrejar la judicatura en els debats polítics. Efectivament, se salten Montesquieu a la torera. Mai tan ben dit.

Ara bé, també cal posar de manifest el poc grau d'habilitat i cintura política de determinats actors, fet que no ha permès tampoc asserenar els ànims i intentar obrir una via per a l'estabilitat. Els governs són fràgils i volàtils també -o especialment- a casa nostra.

Repartiment de culpes al marge, per un motiu o per un altre, el cas és que governar per una legislatura sencera ha esdevingut un fet excepcional. Algú podrà dir que, per exemple, a Itàlia és un fet molt habitual tenir governs de dos o tres anys com a màxim i tampoc els passa res. Efectivament, hi ha una certa italianització de la política catalana. Llàstima no haver captat d'Itàlia la seva capacitat comercial, la seva elegància o el seu nivell cultural. Es veu que no sempre agafem el bo i millor dels altres... més aviat el contrari.

Viure a contracorrent o al marge de la inèrcia política deu ser complicat, però realment es troba a faltar un projecte de país de llarg recorregut. Algú que proposi iniciatives globals i coherents encaminades a donar resposta als nombrosos reptes que com a societat tenim per davant.

En una recent conversa amb un consultor especialitzat en qüestions asiàtiques, em comentava que l'èxit del creixement de la Xina ha estat perquè s'ha planificat a llarg termini una política de formació, d'infraestructures, d'inversions en I+D, etc. No estic dient que el model de casa nostra hagi de ser la Xina. Són obvis els dèficits democràtics existents en aquell país i altres problemes socials, mediambientals i polítics que donarien per un altre article. Tanmateix, el que sí que podríem exigir és més visió a llarg recorregut. És clar que és complicat exigir aquesta perspectiva quan, de fet, no tenim pressupostos des del 2017 i ara previsiblement en tindrem uns però que ves a saber quin govern els haurà d'executar i que, per cert, de moment ja s'han presentat sense la partida per a l'escola Carme Guasch de Figueres.

En definitiva, que s'acosten novament eleccions al país. Que seguirem amb el ball de bastons i les cridòries; amb traïcions, enveges, egocentrismes, populismes i no sé quants ismes que poc aporten ni als ciutadans ni a les institucions. Només carnassa per a les xarxes socials.

Que els pressupostos potser s'aprovaran, però estaran novament empantanats i que tal dia farà no sé quants anys. I el país esperant...