04 de febrer de 2020
04.02.2020
MAR D'AMUNT

Dites i fets de l'Empordà

L'escriptor llançanenc ens proposa una mirada al saber popular empordanès

03.02.2020 | 19:06
L'escriptor llançanenc Josep Maria Salvatella.

Al meu poble, Llançà, els de la Vila deien potamolls als del Port; aquests, en justa correspondència, anomenaven potabruts als vilencs. Els cadaquesencs deien que els del Port de la Selva es llevaven cada dia una hora més aviat, per poder estar una hora més sense fer res. Els selvatans, però, explicaven que els de Cadaqués es passaven tot el matí al cafè. La dona calava, i llevava hores més tard, un parell d'armellades. Tot seguit, amb el peix agafat feia el dinar. Llavors anava al cafè a cridar l'home, que rondinava irat: – Cony, aquestes dones!...

Vegem una recepta afrodisíaca de Narcís Pijoan a Sis visions de l'Empordà: «Agafeu un petricó d'aigua de Vilajuïga, trinxeu una ceba de Vila-sacra i barregeu tot el suc amb mel i la nyama de vint-i-dues garotes de Llançà. Que tot plegat faci la xup-xup el temps de resar vint-i-dues jaculatòries. Coleu-ho tot amb un drap de fil i deixeu-ne caure algunes gotes, amb una ploma de perdiu, damunt del membre malaltís. L'erecció violenta no es farà esperar, amb gran delectació i gatzara de quantes fembres plaents hi hagi al costat del malalt».

Una dita dels llersencs feia: "A Terrades tots són lladres, / a Cistella de vegades / i a Lladó, fins el rector". També era de Llers, el poble de la meva família paterna, aquell caçador que, en veure un núvol fosc i estrany que se li acostava, va etzibar-li un tret amb l'escopeta. Una cosa va caure a terra i, en collir-la, veié que era una orella humana. De nou a casa, s'adonà que a la seva sogra li faltava una orella. Llers, poble de bruixes...

Els masovers empordanesos a final d'any acabaven el seu compromís i, algunes vegades, l'amo ho aprofitava per despatxar-los. Això ho recull la dita: «Per Sant Silvestre, per la porta o per la finestra». Possiblement, per altra banda, la pesca no sempre fou prou bona al meu poble, si hem de fer cas a aquesta altra sentència: «La pesquera de Llançà, dues guiules i un serrà». I dels borratxos es deia que anaven ensofrats. Tradició vinyataire això, sembla. També aquí deien que, quan no es podia o no es volia pagar, se solia dir:

–Ja ho trobarem per veremes...

En Lluís Feliu, llançanenc, esmentava aquestes expressions al seu llibre Recull casolà: «Fa quatre dies que tot era papà i mamà i patates sense oli, i ara ens volen ensenyar a parlar en català», dedicada als visitants de can Fanga. Altres dites: «L'eixerit d'en Pampa», «Això és una camama», «És més mentider que en Calces», «Tot ha anat a parar a can Pixa de Masarac», «La trempera matinera no és trempera vertadera», «Si vols riure, parla de la piula»...

Recordo també, de petit a Llançà, que en sortir de l'església després d'un bateig, dalt l'escalada, la mainada i altra gent cridaven repetidament des de baix:

–És bord! És bord!... Llavors els pares i familiars del nounat llençaven grapats de calderilla, que ens afanyàvem tots a collir. O aquella estranya tradició que en dèiem anar a matar jueus quan, als oficis religiosos de la Setmana Santa, picàvem enfurismats amb un pal els bancs de fusta de davant nostre.

Expressions típiques: Beu com una tremuja. Cor què vols, cor què desitges. De genollons, collia codonys; de genollons, codonys collia. Cal dir-ho de pressa això darrer un cop i un altre cop, surten esmentats els genitals masculins... I el dimoni que esterrossi!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook