Juntament amb la música, és possiblement el divertiment més antic de la humanitat. De fet, encara podem visitar vestigis de l'època romana on es pot constatar que el teatre, en diferents formats, ja formava part de la vida quotidiana.

Les places de molts pobles i ciutats conserven arcades, avui ocupades de botigues i bars, que han sigut testimonis, al llarg dels segles, de representacions i obres populars.

El teatre, una fórmula ancestral de distracció, ja convertida en art, que ha sobreviscut als que l'han cregut enterrat diverses vegades en els darrers segles, sobretot amb l'aparició de la televisió o quan el cinema es va fer popular. Però ni tan sols avui, que regnen les plataformes televisives per internet, de fàcil accés i que, certament, van plenes de sèries interessants i assequibles, han aconseguit que els teatres es buidin del tot.

A Figueres, per exemple, mentre es fan mans i mànigues per salvar novament una macro-sala de cinema i hi ha un complex força decadent on moltes sessions es fan en petit comitè, no parem atenció al fet que les funcions teatrals, que es veuen en diferents escenaris, mostren platees cofoies, malgrat els preus. Possiblement, sigui per l'aposta de gent valenta i sàvia que planeja cartelleres encertades, com passa també a Roses on hi ha una oferta àmplia i de qualitat, amb companyies que, en molts casos, viuen dels aplaudiments i fan de la seva vocació una professió, amb la finalitat de distreure'ns i fer-nos emocionar. Estic d'acord que l'embolcall de sentits que percebem en el cinema, amb so envoltant, grans imatges i efectes especials, és difícilment equiparable a l'escenari estàtic i allunyat, que ofereix un teatre.

Però alguna cosa ha de tenir perquè segueixi estant dins les preferències d'oci de molta gent.

Deu ser que allà hi vivim una experiència única, una funció personalitzada, que mostra la cara humana dels actors, amb els seus errors i el seu talent, sense xarxa ni trampes, amb la paraula i la imaginació com a arma principal.

I també un acte social, amb prou llum per veure'ns les cares, entreactes i un vestíbul on la parsimònia de l'acollida i el comiat, convida a la salutació i la conversa.

Gaudim-ne que, a casa nostra, per sort, apugen sovint el teló.