Sabedor que a vegades el nou any és portador de bones notícies, vaig decidir que no seria jo qui es tanqués les portes a possibles canvis de naturalesa professional. Així que vaig estar durant més d'una setmana molt pendent del telèfon i del WhatsApp, no fos cas que rebés una trucada o un missatge que canviés la meva vida. A millor, és clar.
En una època de nominacions, i no estic parlant «d'operacions triunfo» ni «d'illes dels famosos», el meu objectiu era estar molt present a les ments pensants i desesperades dels cercadors de talent. Allò que avui en dia en diuen headhunters. Amb la intenció com a mínim de figurar a les travesses, i a ser possible i en concret, tenir l'oportunitat d'arribar a ser entrenador del Barça o ministre d'alguna cosa d'aquell nou govern en formació.
Per ser honest, diríem que l'opció que més m'estimulava era la primera. Tant és així que no vaig caure en petits detalls com que no disposo de la formació necessària ni per fer d'entrenador de caganius. El cas és que vaig creure que en un país on el futbol i la política són temes clarament opinables i exercibles per a qualsevol persona, tampoc calia donar massa importància a la titulitis, moda que de vegades més que ajudar, posa frens a grans iniciatives com la meva de posar-me al servei d'institucions més que centenàries com la del Barça i Espanya. Desconec si va ser a causa de la meva manca de formació, perquè no donava el perfil o fou un simple descuit. Però en Bartomeu no va trucar ni va enviar cap emissari a l'Empordà a parlar amb un servidor com a bàlsam contra la desídia i mala imatge que els seus jugadors estan donant des de fa unes temporades. Què hi farem. No voldria semblar oportunista, però en el fons m'alegro de no ser jo l'elegit. La junta actual té els dies comptats i segur que m'arribaran proposicions d'en Laporta per integrar la seva candidatura a les properes eleccions. Per cert, de manera transitòria i com a pont abans d'arribar al club dels meus amors, estaria en disposició d'ajudar el Girona a pujar a primera, òbviament prèvia signatura d'un contracte milionari d'aquí al juny, que en aquest món res és a canvi de res.
Ah!, per cert, pel que fa a la política i a la meva possible condició de ministre -l'opció no tan desitjada-, vull dir-vos que sorprenentment tampoc he tingut ofertes. Semblaria que aquí el meu currículum no ha sigut un impediment tan gros com el fet de no tenir ni carnet ni compromís amb la causa. Una altra flagrant injustícia. Llavors ens haurem de sentir que el talent no té oportunitats i es fuga..
