He viscut la sensació de tenir a tocar les porres de la policia. De veure gent córrer i haver de córrer jo. De fugir de la violència, dels cops i de les armes. De veure't en qualsevol moment rodejada de furgonetes circulant a tota velocitat amb soroll de sirenes i que s'aturen i que de dins apunten cap a fora i disparen bales de goma o de foam. La sensació estranya, i fins llavors diria que inimaginable, de trobar refugi darrere d'una porta d'un edifici que veïnes solidàries obren a joves, a periodistes, a sanitaris, i de seguida la tanquen convertint-la en lloc segur. I a fora, mentrestant, corredisses, traus als caps i blaus a cames, braços i esquenes.

He patit comptant les nits de garjola de les preses i els presos polítics. Escoltant les reivindicacions i les queixes i les anècdotes de famílies i amics. És fàcil imaginar-se com deu ser de dura aquella estona darrere del puto vidre a dins de la presó o aquells cinc minuts de conversa telefònica en algun moment del dia. He patit havent de sentir falsos relats de carcellers miserables. Que no ens falti fermesa, ni dignitat, ni coratge.

He experimentat la il·lusió de donar vida a un llibre. La proposta, l'agraïment per la confiança, el full (les desenes de fulls, de fet) en blanc, els primers esquemes, moltes converses i molt remenar papers, la feixuga transcripció d'entrevistes alleugerida perquè sempre hi ha detalls i anècdotes que et fan somriure quan veus que sí, que el relat és interessant. Hores de feina i de trobar aliats i aliades amb una generositat immensa a qui mai podré agrair prou haver-me acompanyat per construir 'Fils trencats'... I després, escriure «Fi».

He après que es pot aprendre a resoldre conflictes. Que cal aprendre'n. Que ens hi hem de posar. Que el «No tinc por» que, mai em va agradar d'aquelles manis després de l'atemptat de les Rambles a Barcelona i del de Cambrils, no em convencia perquè he après que en tinc, de por. Sí. I vull seguir tenint-ne. No vull cap por que em paralitzi, però sí la que em fa prendre precaucions i intentar buscar els millors camins.

He viscut. He patit. He experimentat. He après. Viatjat, compartit, rigut, plorat. Estudiat, ensenyat, escrit, comunicat. He retrobat i conegut persones ara ja imprescindibles, mentre altres les he eliminades. He tingut moments que s'han fet curts i altres immensament llargs. Perquè la vida deu ser tot això, suposo, i més. O soc jo que vull que ho sigui per compartir-ho. No penso renunciar-hi. Ara que ja ens n'hem cruspit unes setmanes t'ho dic: Benvingut vint vint.