Passades les eleccions sembla que, qui més qui menys (excepte Ciudadanos), té raons per la celebració. Però no ens enganyem, cal valorar els resultats del 10N com un resultat molt preocupant; no tenim res a celebrar. L'augment de l'extrema dreta és una prova més de la crisi social provocada pel capitalisme desenfrenat, amb atacs constants als drets i les condicions de vida del poble, a l'augment de la polarització social i a la manca de propostes polítiques des de l'esquerra tradicional. No caiem en l'error de blanquejar Vox i el que representa, com s'està fent des de les tribunes polítiques i mediàtiques, amb el suport de l'IBEX-35 i les clavegueres de l'Estat.

Però jutgem-nos a nosaltres mateixos. Preguntem-nos què hem fet malament com a societat, com a municipi, perquè el 10 de novembre passat, 310 electors de Castelló dipositessin la papereta de Vox a l'urna. Un 10,10% de l'electorat del municipi va considerar que la ultradreta era qui millor defensava els seus interessos, qui millor donava resposta a les seves pors davant de la crisi social que estem patint, ja sigui per millorar la seva situació precària, o per defensar els seus privilegis de classe. Aquest moviment bé que reconeix la crisi, però el seu objectiu és desviar la mirada cap als immigrants, les dones, les persones LGTBI, els independentistes i d'altres, perquè no parem esment al sistema social i econòmic imperant, veritable causant de la crisi.

Certament vivim en un municipi complex i divers, però aquesta diversitat i complexitat (d'orígens, experiències, situacions vitals, etc.) és una riquesa, no un problema. És una oportunitat per crear una societat millor, no un atac als nostres privilegis i benestar. Tenim al davant un repte majúscul per millorar les condicions de vida al municipi, i escombrar l'ombra ultra dels nostres carrers. Com deia el company Jordi Navarro al portal Llibertat.cat, quan es preguntava si ha mort l'esquerra? «Potser ha arribat el moment d'assumir la realitat i començar a repensar-ho tot, de començar a pensar com hem de reconstruir col·lectivament una esquerra destruïda per la història però més necessària que mai».

«L'imperatiu del moment és el front únic de tots els treballadors per repel·lir el feixisme [?]. Tots els amenaçats, tots els qui pateixen, tots els qui anhelen l'allibertament, al front únic contra el feixisme i els seus representants en el govern!». En aquest front únic que pregonava Clara Zetkin el 1932, ens hi hem de trobar tots, partits, entitats i ciutadans de peu. Tots i cadascun de nosaltres, en el nostre àmbit, tenim la responsabilitat d'intentar derrotar el monstre.