La Dúnia, la Mercè i la Marisa. La Dúnia, petitona i artistassa, era de les companyes de feina que sempre vols al teu equip. I també a l'equip per sortir de marxa. La Mercè, seriosa i intel·ligent, sempre feia la primera pregunta a les rodes de premsa. Un dret adquirit que tothom respectava perquè se l'havia guanyat. La Marisa, elegant i familiar, ho sabia tot sobre salut i tenia capacitat per transmetre-ho a generacions més joves. Hi era quan se la necessitava. Ara que hi penso, diria que mai va coincidir. I ho dic en passat. Trista, però amb records bonics d'aquests que et duen el somriure als llavis.

Totes tres van morir a causa d'un càncer ja fa anys. De totes tres en parlem sovint en els cercles on les vaig conèixer als anys 90. Les recordem i riem. Refem anècdotes on segurament ja es barreja realitat i ficció. Tant o més riem de com les vam plorar. La mort cruel va arribar massa aviat per a totes tres. Un típic tòpic ple de veritat. Massa aviat.

I em sembla just començar recordant-les a elles ara i aquí per parlar de lluita i sobretot de vida. Lluita i vida en format de marea rosa que diumenge al matí van ocupar Figueres. Hauria estat més bonic amb una mica més de sol. Cert. Però malgrat la fred d'aquesta tardor que ens ha escurçat de cop els dies, va ser un matí lluminós, ple de força, decisió, rialles, converses... De retrobades casuals amb persones amb agendes impossibles. Feia la sensació que hi érem totes.

Per quart any la Cursa de la Dona va tenyir de rosa no només una ciutat, sinó que va esquitxar-ne tota la comarca. 5.400 dones diverses i barrejades. Córrer, caminar o passejar. Cinc quilòmetres. Una organització perfecta. Gràcies, Grup Iris! M'imagino que donar el tret de sortida a la cursa a cop de botzina deu ser com fer un gran crit alliberador d'aquells que se senten fins a l'infinit, perquè treus de dins cap a fora tota la tensió, els nervis i les il·lusions acumulades durant mesos de dies de feina, alguns amb les seves nits incorporades.

La Cursa de la Dona, les samarretes roses i el plaer de sentir teus els carrers durant un matí són la part visible de les Dones Iris. Al capdavall, aquest matí, que és el que surt a les notícies, no és res si penseu en les accions que no es veuen tant: més enllà dels aspectes mèdics, el Grup Iris acompanya les dones afectades de càncer de mama a seguir vivint. Pell de gallina. Respecte infinit.

L'Ana, la Mercè, la Pepita, l'Imma, la Isabel... poseu-hi els noms que formen part de la vostra vida. Totes en tenim, de dones al nostre voltant, que són supervivents d'un càncer o que ara mateix s'hi barallen. I d'homes també. A vegades no sabem ben bé com es fa, això d'acompanyar-les. Fa por fer-se pesada. També en fa no ser-hi quan series necessària. Mai sé si faig bé. Sapigueu, però, que hi som. Compteu-hi.