Conec persones que les han expulsades de casa perquè els hi han apujat el lloguer. En conec que les han expulsades del seu país perquè les amenaçaven, les perseguien, les volien empresonar per motius polítics, ideològics, religiosos o per orientació sexual. En conec que les han expulsades de la feina perquè no convenien les reivindicacions de drets. I també en conec que les han expulsades d'un partit de futbol perquè l'àrbitre era molt dolent o dolenta o potser de l'equip contrari.

Sí, és clar, són expulsions aplicant unes regles, unes normes, unes lleis. Qui mana expulsa. Mana la propietat del pis, un fons voltor o el banc, en el cas d'una hipoteca. Manen els governants (dictatorials, potser, o escollits per les urnes, també), el poder judicial i el poder econòmic. Manen els amos de l'empresa i l'equip directiu. Mana l'àrbitre i mana el comitè que decideix si ratifica la sanció. Manen, de fet, els que han fet les regles, les normes i les lleis. Per tant, és difícil que qui té el poder real per expulsar sigui expulsada o expulsat. És com allò de: Qui vigila el vigilant?

Segurament en coneixeu, de persones expulsades. I hi ha expulsions que no ho semblen, però ho són. Persones que es queden als marges. Quedar-se als marges és ser allà, sense protestar ni molestar. Una condemna a no existir. I com més temps s'hi està, més costa sortir-ne. Segurament caldrà un cop de mà extern o l'estada al marge serà ja de per vida.

No em refereixo a cap tipus d'exclusió severa, com podria ser viure al carrer. No, no. Penso en qüestions de vida quotidiana d'una persona amb una vida que se suposa normalitzada. Qüestions com la capacitat per moure's, consultar els horaris del tren o anar a treure diners d'una entitat bancària. Si no es té vehicle propi o quan s'arriba a una edat que no permet tenir-lo, no és fàcil moure's per l'Empordà. A això em refereixo. Ni fàcil ni barat. Ho solucionem amb la solidaritat familiar o veïnal. Com moltes altres coses, per cert.

No sé si sabeu que els horaris de tren, en paper sistema desplegable, han passat a la història, perquè és tot a internet. Tornem-hi: i qui no en sap o no en té, d'internet? Sí, soc una antiga o una nostàlgica, però els enyoro, els desplegables amb hores de sortida, parades i hores d'arribada. I arribem al tema de caixes i bancs. Un drama. De tenir una oficina oberta al poble quatre cops per setmana hem passat a un divendres al mes.

Si consultes els horaris de trens i compres els bitllets per internet, també hi pots mirar si t'han pagat el sou, o si el bitllet de tren te l'han cobrat dos cops. Així, cada cop més, ens deixem la vista i el temps a la pantalla. I si et queixes molt, t'amenaçaran d'expulsar-te. Em temo, però, que poc reflexionem que passarà el temps i ens farem grans i perdrem el fil i ens esperaran els marges.