Bonica. Vestida com altres caps de setmana. Amb aquella roba que et poses quan surts de festa i aquelles sabates d'aquell color i amb aquell taló que saps que et queden tan bé. I pentinada d'aquella manera que tant t'agrada. Amb ganes immenses de ballar, de riure, de beure, de viure com si no hi hagués final... Amb cap ganes d'acabar a la caserna dels Mossos, ni davant d'un jutge i encara menys en un box d'urgències de l'hospital envoltada de gent que et devien fer preguntes amb respostes que mai cap dona hauria d'haver de verbalitzar.
Bonica, no sabem com et dius, però sabem què et va fer. No sabem com anaves vestida, ni pentinada, ni el color de les sabates, ni la mida del taló, però sabem que et va ferir, et va amenaçar amb una arma, et va maltractar, va abusar de tu diverses vegades i et va violar. Era una nit de principis d'agost. Veníeu d'una festa i et va dur a una barraca als Hostalets de Llers. Un cop allà, tu no vas voler i ell et va forçar.
Bonica, hi tenies tot el dret, a dir que no. No et sentis mai culpable. Mai. Sàpigues la ràbia immensa que ens va fer llegir la notícia. El fàstic indescriptible que fa llegir el relat dels fets en les deu pàgines de l'escrit del jutge. Quin horror! Ràbia i fàstic que no sé si ens fan fortes. Sí que ens rebel·len i ens fan no defallir en la lluita. La valentia de les que denuncieu en realitat ens protegeix a totes. Hem d'aprendre a no banalitzar-ho, a no normalitzar-ho, a no minimitzar-ho...
Hem dit prou -Per fi! Ja era hora!- a normalitzar els abusos i els seus efectes secundaris. I no es tracta d'una moda, és una actitud davant la vida que ha vingut per quedar-se. Segons les estadístiques europees, un 45% de les dones afirmen que han patit violència masclista. Només a Barcelona, cada dia com a mínim una dona acudeix a urgències per agressió sexual. I podríem seguir amb més i més i més dades que indignen, que fan vergonya... Quanta misèria! Són agressors que molts cops no busquen el plaer del sexe, sinó el plaer del domini. Es tracta, en definitiva, de refermar el patró de masculinitat. Per això els costa d'entendre o no volen entendre que «només sí és sí». I sempre ha de ser així. Cal escoltar les expertes quan ens diuen coses com aquestes: «No són monstres -asseguren-, tenen una vida normalitzada i conviuen entre nosaltres».
FOTO: EDUARD MARTÍ
Espero que ja gairebé al final de l'article més d'un estigui pensant què hi pot fer. Rumiant si és que hi pot fer alguna cosa. Nosaltres no deixarem de sortir de festa, ni de ballar, ni de beure, ni d'anar pel carrer, ni de passejar el gos, ni de banyar-nos al mar. I tant, que sí, que hi podeu fer alguna cosa! És molt fàcil: deixeu-nos en pau, perquè no volem ser valentes, volem ser lliures.
