Vint-i-quatre hores ben aprofitades a Madrid

Recullo tots els seus consells i, poc després, caic planxada a dormir. He vingut, bàsicament, per entrar al Suprem demà i tranquil·litzar la meva germana. Saber, mentre estàs a la presó i aguantant aquesta farsa de judici, que tens la mare ingressada, ha de ser molt dolorós. Per tant, m'empassaré totes les hores de declaracions que em posen de molt mal humor. I ho faré com sempre, atentament, prenent notes. Hi ha molts elements de comunicació no verbal que cal viure'ls per comprendre tot el que està passant allà dins. Només per poder entrar a la sala on hi ha els companys presos, saludar-los a tots i abraçar la Dolors, ja que el «putu» vidre del cap de setmana no em permet aquest privilegi, val molt la pena venir.

A dos quarts de deu entro al Suprem. Se'm queden el mòbil i la tablet, evidentment. Mentre m'espero parlo amb uns quants periodistes. Sempre hi ha els mateixos i, és clar, comentem la jugada. Tot seguit arriben dos senyors francesos i se'm presenten com a observadors internacionals. Quedem per fer un cafè a l'hora que el senyor Marchena proclami el «receso» de les dotze.

Aquesta és una tasca bàsica que fem els familiars per internacionalitzar el procés. Els hi explico, lluny de victimismes, tota mena de detalls de com ho vivim. Reaccionen de forma espectacular, em prometen tornar-se encara més actius i jo me n'alegro perquè els hi dic ben clar que per cada injustícia em faig, ens fem, més forts i més alçats.

Poc abans de tornar a entrar converso amb en Carles Mundó i amb la Meritxell Borràs. I més consells. Saben que encapçalaré la llista de Girona al Congrés per Esquerra Republicana com a independent. I m'emporto ànims perquè tots tenim clar que hem de tornar omplir les urnes per lluitar contra la repressió.

Cap a les dues espero que surtin els advocats. Parlo amb els que hi tinc més confiança i ells també s'expliquen i, com faig sempre, els escolto i recullo més consells. Em tranquil·litza saber que estem en bones mans. Són professionals seriosos i, sobretot, molt rigorosos. He après a no fer cas de qui gosi parlar dels anys que els hi poden caure als nostres familiars. Ni escoltar cap tertúlia que dediqui minuts a parlar de possibles sentències. Només em crec els nostres advocats. Són només ells els que estan vivint a diari aquest judici de farsa dins el Suprem.

Me'n vaig a dinar amb dues noies i un noi que els trobo encantadors. Els he conegut dins la Sala del Suprem compartint banc de familiars. Una treballa a Òmnium, els altres dos havien treballat a l'ANC a l'època que n'era presidenta la Carme Forcadell. Tenim tants temes en comú explicant com voldríem que fossin les mobilitzacions, la coordinació de les entitats socials amb els partits polítics i d'altres temes tan importants i tan necessaris per fer pressió a aquesta farsa de judici que si ens descuidem fem tard a la nostra cita.

I per fi, entro de nou, a la Sala on dinen els nostres familiars. És aquesta la principal cita del dia. Converso apassionadament amb la meva germana, la consellera Bassa. Fa il·lusió anomenar-la així per recordar que no fa tant que ens van aplicar el 155. I venen altres «presos polítics». Ho recalco per recordar que si no ho poden dir TV3 ni Catalunya Ràdio ho hem de dir encara més vegades nosaltres. Xerrem també amb l'Oriol i en Raúl i recullo més bons consells. I, tota contenta, saludo a la resta, però, al cap d'uns deu minuts, el policia em fa fora. Jo ja m'hi hagués quedat perquè estar amb tots ells és terapèutic. Els mires i no aconsegueixes veure ni una engruna de violència, ni d'odi.

Potser el testimoni del matí que s'ha recreat tant parlant de «escalada de tensión», de «ambiente de revuelta general», de «incidentes», de «improperios», de «amenazas a las fuerzas de seguridad», «de escarches», de «72 funcionarios lesionados» si compartís minuts amb elles i ells se n'adonaria que allà dins no hi entra el sol, però, tot i així s'hi respira un ambient càlid i d'una pau tan evident que me'n vaig convençuda que tot aquest patiment no serà en va. No serà en va si nosaltres, també, estem a l'alçada, és clar! I just a la porta em crida en Jordi Cuixart. Vol que porti deures a Òmnium. M'entrega un munt de papers i jo, ràpida, a canvi del favor, li demano un petó que me'l fa amb un somriure d'orella a orella.

I ara a l'AVE, de retorn cap a l'Empordà, escric per deixar constància que he fet un bon negoci: he pogut vendre energia i, a canvi, he comprat un munt de consells. Tots bons, però un de millor: «Sigues tu mateixa, com has fet fins ara, i deixa't ajudar no només dels teus, de tothom».

I així ho faig, i així ho continuaré fent recordant que el meu salt a la política no és res més que un procés de continuïtat amb la vida d'activista que he fet i faré amb la gent perquè aquest és un projecte col·lectiu. Catalunya no té lloc en un Estat espanyol centralitzador, repressor i antidemocràtic. El proper 28 d'abril tenim l'oportunitat i l'obligació de frenar el retrocés dels drets socials i nacionals, per un costat, i treballar fent camí cap a la República tot defensant els interessos del nostre territori trepitjant carrer. Ho tinc clar: explicació, unitat d'acció i concreció.