07 de març de 2019
07.03.2019
Dia de la Dona

Les dones en la política

En aquest article, la membre de la CUP de Figueres analitza per què a les dones els costa més que als homes acceptar llocs de representació pública

07.03.2019 | 11:55
L´autora de l´article, Núria Ramos.

El projecte polític de Guanyem Figueres ha inclòs un procés de primàries que està resultant, en molts sentits, gratificant. És engrescador veure com tanta gent ha proposat noms i que setze persones hagin acceptat formar part de la votació de primàries. Si heu vist els noms de les candidates que han acceptat, potser us cridarà l'atenció que només cinc són dones, mentre que onze són homes. Això no és un reflex de les persones proposades, ni molt menys. En les propostes, hi havia trenta-set homes i cinquanta-una dones.

Així, sense ser matemàtica, no m'és difícil calcular que una de cada deu dones ha acceptat, mentre que els homes han estat un de cada tres i mig. Algunes persones diran que això es deu a casualitats, a les situacions personals de cadascuna o que a les dones no ens interessa tant la política com als homes. Al meu entendre cal fer un anàlisi profund del que m'agradaria apuntar-ne alguns aspectes.

A les dones ens costa més que als homes acceptar llocs de representació pública i de visibilitat com és ser regidora d'un ajuntament, i això es deu a diverses raons. Una d'elles és el fet de no sentir-nos preparades per assumir aquestes tasques i la sobreexigència que recau sobre nosaltres mateixes i de l'exterior per fer correctament aquesta tasca. Si voleu llegir sobre el tema, us recomano conèixer la Síndrome de l'Impostor (descobert per les psicòlogues Clance i Imes), que afecta a gran part de la societat, i principalment a les dones. Aquesta síndrome és la que ens persegueix quan davant qüestions professionals pensem que som un frau, que no estem preparades i que se'ns descobrirà en qualsevol moment, per això necessitem formar-nos més que ningú, i mai és suficient, ja que no ens creiem el que anem aconseguint.

Una altra raó és el que posem en joc en l'exposició pública com a polítiques. Que se'ns jutgi per la nostra imatge i estètica (un record especial a tantes companyes de la CUP que han rebut insults per tenir una estètica menys normativa) o que se'ns titlli de dones dures i agressives (mentre que la mateixa actitud en els homes es veurà com ferma i segura). En general, ens exposem a que se'ns insulti pel fet de tenir representitivitat pública, ja que és quelcom que molesta a massa persones encara.

Aquestes conductes que exposo són algunes de les violències cap a les dones, anomenades micromasclismes, no perquè siguin menys greus que altres, sinó perquè són més sutils, normalitzades i exteses, i comprenen la base del triangle de les violències masclistes.

Amb tot això el que pretenc és explicar que quan una dona decideix formar part de la capçalera d'una llista electoral, sap que s'exposa a ser la diana d'aquestes actituds masclistes, i que com a organitzacions polítiques tenim el deure d'estar preparades per acompanyar-nos i fer d'escut si cal, i treballar perquè no es reprodueixin a dintre les pròpies organitzacions. I com a societat tenim el deure de respectar-nos més que mai entre nosaltres perquè totes agafem el lloc que ens pertany en el món, perquè calen veus diverses que ens representin.

Penso que només serà amb formació, consciència i responsabilitat que aconseguirem que algun dia els privilegiats anem cedint espai a aquelles persones que no han nascut amb els mateixos beneficis. Un dia en què els homes, igual que les dones, es plantegin si són les persones adequades per estar en una llista, un dia en què les dones sabrem que també podem ser representants públiques i no hi arriscarem tant.

Quan el divendres celebrem la Vaga Feminista, cridaré per totes nosaltres, les que tenim el coratge de posar-nos al davant i les que tenim la prudència de quedar-nos al darrere.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook