Tal com recollia el meu antic professor Joan Guillamet a Bruixeria a Catalunya: «Quan les bruixes gaudeixen d’un poder més gran que a tota la resta de l’any és la darrera nit de desembre, la de Sant Silvestre». Hom creu que les més terribles malvestats portades a cap per les bruixes han tingut efecte aquesta nit, que ve a ser com la seva festa major. El refranyer se’n fa ressó: «Per Sant Silvestre, totes les bruixes van a destre». «Per Sant Silvestre, les bruixes entren per la finestra». Addueix, així mateix: «L’intent que van fer les bruixes de Llers d’enderrocar el campanar de Figueres va ser també una nit de Sant Silvestre. Però malgrat això, els va sortir el tret per la culata i van haver de tornar-se’n amb la cua entre cames».
Parlant del poble del meu pare i avis, Llers, podem dir que sempre ha estat assenyalat com el refugi empordanès de les bruixes. Fins i tot Carles Fages de Climent va ho va corroborar amb el llibre Les bruixes de Llers, per cert il·lustrat amb dibuixos de Salvador Dalí, d’avantpassats llersencs. Així ho testificava el poeta: «De Llers, terra de bruixes, la màgica contalla / d’un cap d’Empordà a l’altre, no l’heu sentida a dir? (…) Temps era temps de les magnes collites / quan no hi havia prou botes pel vi / i les més altes semblaven petites / de tan sovint com s’havien d’omplir. / Fossin joves o velles, sedoses o arrugades / -les unes eren bruixes, les altres eren fades- / habitaven la vinya de nit color d’aram: / s’emprovaven gotims per arracades / i, en ésser les veremes començades / s’arraulien a dintre d’un mal gam».
Montserrat Vayreda, en parlar de Llers a Els pobles de l’Alt Empordà, deia: «Dels onze forts, esquer de sols i llunes, / no en resten ni els fantasmes ni l’orgull. / Les bruixes s’han colgat sota les runes / i no podran sortir-ne al seu antull».
Joan Amades al·ludia a la relació entre les bruixes i el darrer dia de l’any: «Hom creu que aquesta nit de Sant Silvestre, les bruixes que han perdut el poder el recuperen tot ensenyant les anques a la lluna». I també: «La gent prenia mesures per evitar la seva visita. Amb una branqueta de romaní beneït mullaven amb aigua beneita totes les portes i finestres. Perquè les bruixes no poguessin entrar per la xemeneia, dibuixaven tres creus damunt la cendra o deixaven els molls i l’escurafocs formant creu damunt del caliu».
Guillamet, al llibre esmentat, citava el cas d’unes dones de Bàscara acusades de bruixeria. Dues partides de defunció ho corroboraven: «A trenta d’abril de 1619 foren sentenciades a mort, per bruixes, Elisabet Ferrera, viuda, altrament dita La Serrallera Vella, i Madona Margarida Pagès, altrament dita Joana Bohera. Confessaren i combregaren conforme s’acostuma amb els altres sentenciats a mort».
Un món ben estrany, aquest de la bruixeria. Ressons d’altres temps, nits emboirades, narracions estranyes…
Poques vegades, tanmateix, trobarem un univers tan suggestiu, ple de vida i de mort, d’obscures premonicions i sensacions ignotes. Sant Silvestre, nit de bruixes…
