Una onada de por recorre el món. La crisi econòmica i financera, iniciada fa ja una dècada amb l'explosió de Lehman Brothers, ens ha deixat un planeta on la desigualtat material entre les persones que l'habiten ha augmentat de forma exponencial. Les conseqüències a les societats complexes on inserim les nostres vides han estat devastadores i de les seqüeles econòmiques han derivat en unes altres potser menys visibles (com a mínim menys analitzades), però fins i tot més importants. I és que la promesa de seguretat material que ens pretenia oferir a finals del segle passat el capitalisme globalitzat ha fet fallida. Sense seguretat i sense esperances els éssers humans deixem de somniar en allò que podem guanyar per passar a témer allò que podem perdre.

Aquest sentiment era inevitable que es traslladés a la política. Ara fa uns dies ha assolit el resultat que, fins ara, esdevé el zenit de la derrota de les il·lusions davant de la por. El país de la samba, de l'alegria, del futbol bonic i el pulmó verd del planeta s'ha agenollat davant del missatge de la intolerància amb les diferències que ens enriqueixen com a humans, ha claudicat davant del foment del menyspreu i la manca de respecte amb aquells que no pensen com el poder vol i, sobretot, ha cedit la clau del govern als generadors d'odi.

Per què ens estranya?. L'odi, el llenguatge violent i les actituds intransigents transmeten una fermesa i una força que tranquil·litzen les persones temoroses del seu futur com si fos una substància opiàcia d'efectes instantanis. Apel·len directament a la nostra identitat més primitiva, visceral i inconscient. Són mecanismes comunicatius intel·lectualment simples d'entendre: o estàs amb mi i no tindràs mai més cap problema o bé, sense cap pietat, acabaràs sent la nostra víctima. I evidentment ningú vol ser víctima si l'amenaça és creïble.

Malauradament. en molts indrets del planeta l'amenaça és perfectament creïble des de fa massa anys. Al Brasil aquest fenomen ha estat convenientment acompanyat per la derrota del Partit dels Treballadors, desallotjat de la direcció política del país amb un impeachment mil·limètricament planejat i executat a la presidenta Roussef, acompanyat per una explosió de casos de corrupció i de, sobretot, manca de projecte polític.

La desastrosa gestió dels relleus també ha sentenciat al partit de l'esquerra brasilenya: haver de recórrer a Lula da Silva com a única esperança en una situació política de dubtosa qualitat democràtica ho va posar encara més fàcil. Una condemna a presó acompanyada de la inhabilitació que, com a mínim resulta sospitosa pel que fa als tempos, ha resultat letal. Fernando Haddad, un total desconegut liderant un vaixell que fa aigües, prou va fer amb arribar a la segona volta. I la figura de Temer i del Partit del Moviment Democràtic del Brasil, ha resultat ser un frau perfectament esperable que no ha solucionat cap dels problemes dels brasilers.

Ja tenim el brou de cultiu perfecte: el partit hegemònic naufraga, una gran part de la societat té por del seu futur i cap alternativa és capaç de generar il·lusió amb un projecte polític que inclogui tothom.

És en aquest ecosistema polític altament tòxic, al Brasil i arreu, on cal més que mai una apel·lació a la raó, però també a l'empatia més profunda. A conèixer i comprendre els problemes i els patiments de la ciutadania en comptes d'utilitzar-los per a finalitats que s'allunyen de l'interès comú. A elaborar projectes polítics valents, que encarin aquests problemes a la vegada que generin il·lusió i confiança en un futur millor. Que generin una expectativa de benestar i felicitat superiors a l'estat present per transformar la por en esperança. No hi ha cap dubte que això resulta molt més difícil que etiquetar les minories o l'enemic extern com a culpable de tots els nostres mals, però o ens hi posem totes i tots, o estarem condemnant el futur dels valors republicans. La llibertat, la igualtat i la fraternitat, que tan nostres hem fet, seran paper mullat si no s'integren en tota la seva plenitud de significants en un programa polític factible, però, sobretot, en els cors de la ciutadania.

Els que ens dediquem al coaching ho sabem molt bé: no hi ha progrés cap als nostres objectius, aquells que realment desitgem, si tenim por. La por ens paralitza, ens fa estèrils. Només hi pot haver un pla d'acció ordenat i coherent si constantment pensem que el fracàs ens espera a la propera cantonada. Només el convenciment que ens mereixem ser més feliços, que portar a terme els nostres projectes personals i col·lectius és un dret inalienable, ens pot fer iniciar el camí a l'èxit (o a la victòria). Només amb la voluntat d'estimar i ser estimats, amb la gana per guanyar allò que ens dicta la pròpia raó i els nostres valors més purs assolirem al gran lema, el que a la bandera brasilera sobrevola majestàtic l'esfera del cel: Ordem e Progresso.

(Carles Vilaseca Martos és coach transformacional i Albert Testart Guri és coach ontològic).