16 de octubre de 2018
16.10.2018
Cims de llibertat

Llàgrimes de vida

17.10.2018 | 07:21
L´autor de l´article, Isarn Vinyes Bassa.

El nebot de l'exconsellera Dolors Bassa descriu els sentiments que li genera que la seva tia estigui a la presó

La denegació de llibertat del 4 d'octubre va ser un nou cop dur. Ja ens fèiem la idea que els seus criteris continuarien essent els mateixos de sempre: reiteració delictiva i risc de fuga. Però quan un està tancat, mancat de llibertat, s'aferra a tota esperança que tingui per més mínima que sigui.

El recurs, malauradament com era d'esperar, no va sortir bé, i seguim veient la Dolors a través d'un vidre. El nostre vidre. El vidre que cada cap de setmana marquem amb les nostres empremtes dactilars. A vegades intentes dissimular que estàs fort, però per dins estàs tocat. La sensació és estranya. Penseu que des del passat 23 de març que està mancada de llibertat. Quan l'anem a veure, a vegades és ella la que ens anima a nosaltres i no al revés. Sempre et rep amb el seu millor somriure. La seva força és exemplar.

El 13 d'octubre va tenir lloc l'acte Cims per la Llibertat conjuntament amb altres famílies. On cada pres i exiliat escollia un cim per coronar. Tothom té un espai per desconnectar de tant en tant. O bé un lloc que forma part de la seva vida. El Montcaro de la Carme, el Matagalls de la Marta, el Canigó d'en Cuixart, Sant Jeroni de l'Oriol, entre d'altres. I sí, també el Montgrí de la nostra estimada empordanesa. Són cims que parlen de vida. Cims que parlen de sentiments.

La jornada va començar ben d'hora. Era un matí fosc i humit. Plovia, però tot i les adversitats del temps estàvem disposats a coronar la part alta de la muntanya. Unes 17.800 persones pujant 18 cims simultàniament i per una bona causa. A les 10.00 tothom es va posar a caminar. Gent de totes les edats, petits i grans. Gent del nord i del sud. Tots a una. Avançaves a pas de tortuga però cada pas que feies valia la pena. Cada pas era un gran pas.

Des de baix alçaves el cap, veies el cim i entre l'espesor de la boira, el castell. La nostra meta. Una serp de persones mostrava el camí a seguir. El cel s'anava enfosquint de mica en mica. Mentre anaves pujant el cor s'empetitia cada vegada més fins a arribar a la porta del castell del Montgrí, després de caminar al voltant de les dues hores. La boira impedia la visió amb normalitat.

Just a la porta no penses que has arribat a dalt de tot, sinó quina és la causa que t'hi ha portat. Semblava senzill, però des d'un punt de vista familiar travessar la porta resultava complicat; requeria empenta i molta força. Una força que t'encomana la gent que t'envolta perquè, encara que siguin desconeguts, saps que hi són per la mateixa causa. Aquella porta que tantes vegades hem creuat amb la Dolors i que ara s'havia de fer sense ella.

Aquell moment potser va ser el més dur de la jornada. Miraves el rostre de la gent, a banda i banda. Tenia un nus a la gola que m'impedia parlar. De cop, un passadís es va formar entremig de la gent i, entre crits de «Llibertat» i aplaudiments, vam arribar a l'altre cap del recinte. En aquell instant sí que em vaig desmuntar. Se m'havia partit el cor en dos. Un tall estava a la presó, l'altre al castell. Les llàgrimes lliscaven per tots els rostres. Un silenci aclaparador va recaure sobre la fortalesa per escoltar el so de natura. Aplaudiments contundents i llàgrimes d'emoció i tristesa. Per a mi, llàgrimes de vida!

Així es va vestir el Montgrí. Un Montgrí de groc. Hi havia tanta aglomeració de persones que fins i tot algunes s'havien quedat a fora. Unes 1.500 persones, o potser més i tot. El camí s'havia convertit en una autopista de muntanya. Retencions quilomètriques de pujada i viceversa. I durant la baixada, en un moment determinat vaig arribar a imaginar-me què pensaria un turista que puja el Montgrí i veu tota aquesta corrua.

Doncs, poc després ho vaig poder constatar: entre aquella multitud, em va cridar l'atenció dos turistes anglesos que, mentre pujaven, feien una cara com de no entendre què estava passant. No sabien on s'havien ficat exactament. La conversa amb ells va ser enriquidora. Vam estar parlant deu minuts ben bons. La seva expressió facial ho deia tot. Es van quedar glaçats. En un principi només els sortien expressions monosil·làbiques «Uau», «Oh»! Quan els vaig explicar que aquella acció es feia en 18 cims del país no s'ho acabaven de creure. Em vaig abstenir de dir-los que una de les persones empresondes era la meva tia; ja estaven prou emocionats pel que estaven veient.

Sí, aquestes són les nostres manifestacions; multitudinàries i sempre sense cap mena de violència, sempre pacífiques. Em vaig sentir bé en fer-ne difusió i explicar-los aquell acte tan nostre. Em fa l'efecte que durant molts anys recordaran aquell dia en què van pujar el Montgrí acompanyats de més d'un miler de persones. Avui, malauradament, hem de comptar una nit més que les persones preses han passat injustament entre barrots.

El 13 d'octubre ja havien passat 363, 347, 238, 2019 nits injustament empresonats. Ja ningú us tornarà totes les hores robades o els moments perduts amb els vostres. La situació continua igual i aviat sortirà l'informe de la fiscalia. Aleshores sí que caldrà estar preparats i ser més forts que mai. Les condemnes seran monstruoses, però mantindrem el cap ben alt. Ara més que mai cal unitat i persistència. Junts farem el cim que ens falta i tocarem el cel de la llibertat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook