A l´Empordà la neu encara fa il•lusió. Neva tan poc que només així s´explica que en tinguem tantes ganes, que nevi. Cauen quatre flocs i ens amorrem a les finestres, anul•lem les classes. Si fem tard no cal inventar sopars de ral, totes les excuses són vàlides. Neva i és festa major. Però neva poc, poc sovint i poc gruix. A l´Empordà convencional és rar que nevi prou com perquè la vànova blanca es mantingui. Els benvolguts amics de La Jonquera se´m podrien queixar, allà sí que qualla, però estan massa atrafegats a passar comptes amb els cosins del Rosselló, aquests catalans que depenen de la França. I a Maçanet també ens podrien fer lliçons, del glaç i del que costa arribar al Roc de Frausa. Aquest cap de setmana la ruta que mena a les Salines es presentava impossible, no tan per la neu com pels efectes de la nevada en l´arbrat, que feia el camí infranquejable.

A l´Empordà neva poc. A la plana, la referència és el Canigó –i mira que n´és de trist el dia que, de petits, ens expliquen que aquella muntanya tan pròxima és administrativament forastera, del Vallespir i del Conflent, però d´un département!. Per als menuts de moltes generacions, el Canigó ha estat el pastís de nata de la fred de l´hivern; per als enamorats, la núvia blanca; per a la tramuntana, l´esmolet que talla la cara –el canigonenc, que de fet és mestral. Majestuós, el Canigó és la trona i és espectacle alhora, paisatge en lletra majúscula, la Muntanya.

I potser alguna cosa deven estar fent malament, perquè aquest massís sembla trist. Diuen que ha nevat, i molt, però no lluu aquell blanc intens que encegava i es feia venerar. O neva poc o fa massa sol. La precipitació es dilueix en pocs instants, els vessants d´aquelles muntanyes de seguida es tornen a tenyir de blau. I si seguim així, aviat, ni fresques ni regalades.