Anem a pams, per tal de veure fins a quin punt es ridícula i tanmateix provocadora, per no dir insultant, l'oferta Montoro sobre l'“actualització” de les pensions. Segons informes documentats de CCOO i UGT, “si les pensions s’haguessin actualitzat d’acord amb l’IPC, aquests darrers anys, aquestes de mitjana serien 432 euros anuals superiors, i en el cas de Catalunya, serien 673 euros superiors”. Si fem números veurem que en el cas que ens ocupa, si dividim per 14 pagues, surten a 48 euros menys per paga. Això a nivell de butxaca, si veiem els grans números, Montoro ofereix ara a les pensions mínimes i no contributives, i també de viduïtat, una partida de quasi 3.000 milions d’euros, per tal d’augmentar-les entre el 1 i el 3% en funció de quin sigui el tram mínim i altres exempcions fiscals que després analitzarem.

Doncs be, aquest suposat augment, que amb grans titulars apareix als mitjans, representarà si agafem una pensió mínima mitja de 639 euros, n’hi ha de més baixes, amb un 2% d’augment, la espectacular xifra de 14 euros per paga, o sigui de 639 a 653 euros! i si agafem les no contributives, amb un tram mig de les mínimes, de 369 euros, passaríem a 377 euros! Ah! A tot això en Montoro ens diu que cal afegir el 0,25% d’augment general que es per tothom. Gràcies!. Alguna persona equànime ens podria explicar quina es aquesta revalorització o actualització? Anem a més dades comparatives, segons l’anterior secretari d’estat de la Seguretat Social, “l’any passat els pensionistes van perdre uns 2.000 milions d’euros de poder adquisitiu, i aquest any, es calcula que en perdran de l’ordre de 3.000 milions d’euros”. Només en dos anys, 5.000 milions d’euros.

Quina xifra estimativa podríem calcular que hem perdut els tres anys anteriors a aquests del 0,25% i els tres anteriors amb pujades d’un IPC devaluat per la retallada del 2011? Segons algunes estimacions a la baixa, de l’ordre de 10.000 milions d’euros, que sumats als 5.000 d’aquests dos anys, sumen un total de 15.000 milions d’euros. Que no es una autèntica sagnia i empobriment de la gent gran aquesta devaluació, reducció, disminució, etc dels ingressos dels pensionistes?!També ens diu Montoro que pujarà un 2% les pensions mínimes de viduïtat i que això afectarà a mig milió de pensions...

Per cert, a Catalunya només, i ara no parlem de les pensions mínimes, si no de tot el col·lectiu de pensions de viduïtat, en tenim 390.000. Qui es preocupa de donar veu a aquest col·lectiu? Com es que tanta població, a Catalunya, una majoria social evident, no te el ressò que tenen altres minories socials sia als mitjans de comunicació, ONG, organismes, grups feministes, etc. etc.? Seguim amb les esfereïdores dades. Una vegada més s’admet que el gruix dels pensionistes, un 66%, no arriben als 1.000 euros i que d’aquests pràcticament la meitat, estan per sota els 700 euros, i, en fi, a la vegada que la meitat d’aquests es mouen amb una franja d’ingressos de 350-400 euros mensuals.

Atesa aquesta crua realitat, es evident que alguna cosa no rutlla, en el procés d’articulació política de la protesta, de la queixa o de la indignació actual. Si tots els moviments socials de protesta que hi ha al llarg i ample de l’estat espanyol, amb manifestacions constants, no interpel·len, ni pressionen, ni fan sinergia frec a frec, amb els agents socials, econòmics i polítics (institucionals també), a tots els nivells i àmbits territorials, i es limiten a l’agitació al carrer, a una mobilització sostinguda setmanal, que sols poden suportar grans ciutats, molt ens temem que passi com en altres ocasions, i es, que surti debilitat l’engranatge i dialèctica pressió-negociació, que quedin lliures de “pressió” els partits d’esquerra i debilitats els marcs de negociació institucionals, sigui de pacte social, de diàleg social o el mateix Pacte de Toledo.

Es sabut i conegut que la dreta neoliberal, més fins i tot que la dreta neofranquista, volen implosionar o buidar de contingut el Pacte de Toledo, ara be, si en el marc d’aquestes mobilitzacions actuals hi ha partits d’extrema esquerra, “difuminats” dins les anomenades “marees pensionistes”, que empenyen a la gent gran fora o en contra del Pacte de Toledo, tenim un escenari on tota aquesta energia social i tota aquesta saludable i admirable massa crítica, pot ser conduïda cap a un brindis al sol i a cremar-la gradualment, en tan les reivindicacions no tenen (o no es vol tinguin) espai polític i institucional per a la negociació.

Es en aquest marc, que propostes organitzatives i representatives, no movimentistes, com la Plataforma Unitària de Gent Gran de Catalunya, prenen sentit quan en el seu sí, conflueix i s’articula, el teixit associatiu veïnal (FAAVV), federacions de jubilats i pensionistes dels sindicats, associacions de gent gran, entitats o ONG d’afectats per la pobresa energètica o pel lloguer social, associacions de viudes, etc.). Per una banda recollint el que de forma associativa s’està fent fa anys (no cal inventar res) i per altra, fent-ho de la millor manera que es pot fer, fonamentada amb la màxima proximitat veïnal i associativa, removent i convertint amb agents de canvi, els consells municipals de gent gran i influint per tal d’articular políticament la protesta.