L'objectiu de les Pensions: No al 0,25%, sí a l'IPC

No deixa de ser sospitosa tanta unanimitat, mentre a la vegada es silencien altres alternatives, que n'hi han, i són ben conegudes, davant de la progressiva minva del Fons de reserva del Sistema de pensions i la reforma del sistema de pensions, per fer-lo definitivament solvent i garantit, més enllà de l'envelliment demogràfic, les cotitzacions per sous baixos o l'atur. Fins i tot... per l'impacte que té, en el seu dèficit, el frau fiscal, l'evasió fiscal, etc. Cal denunciar i exigir d'una vegada, i reformular el problema, per tal que no estiguem entretinguts i preocupats sempre amb l'augment de despeses i no amb com es garanteixen més ingressos i ingressos constants per a les arques públiques.

L'Estat, en tant estat de benestar i en tan garant dels drets de la ciutadania recollits a la Constitució, i el gruix dels partits polítics també, començant pel Govern del PP, ha de deixar de separar el fons de reserva i la caixa de la Seguretat Social, dels Pressupostos Generals de l'Estat. La Seguretat social, i el Sistema Públic de Pensions, no pot ser una partida aïllada i descontextualitzada dels Pressupostos Generals. És una qüestió i una raó d'Estat i per tant ha d'estar per damunt de cap altra consideració.

Més enllà de l'envelliment demogràfic, més enllà de la producció, més enllà del nivell d'atur o del frau fiscal (mentre es persegueix), l'Estat ha de preservar els drets humans (socials i econòmics, en aquest cas) de tota la població que ha estat cotitzant tota la vida i ha de cercar fórmules també, per garantir la cartera no contributiva pels qui no ho han pogut fer per la raó que sigui.

La famosa comissió del Pacte de Toledo no pot eternitzar una resposta, mentre any rere any, va entrant en quasi fallida el Fons de Pensions. Que pot ser és això el que es vol? Cal una resposta urgent i una mobilització general, per tal de sacsejar tota la població, institucions, sindicats, fins i tot els partits d'esquerra, que semblen més entretinguts en cuites internes que amb els problemes reals de la població i del seu dia a dia. La situació és gravíssima i sols un irresponsable pot estar mirant a una altra banda. O els acomodats, que viuen a una bombolla, als despatxos o als passadissos del poder, encara que aquest vingui d'un petit ajuntament, un sindicat subvencionat, una ONG políticament correcte o una associació de veïns (que de tot hi ha quan l'ombra del poder i/o les molles que poden caure, generen expectatives i/o ambicions, protagonismes, privilegis, etc., etc.).

Entre la burla i l'escarni

En qualsevol cas i mentre, no es pot consentir, ni perpetuar l'augment del 0,25% anual de les pensions, doncs és una autèntica burla, un escarni, un greuge, un atemptat contra les condicions de vida de milions de pensionistes, en la mesura que l'augment dels preus de productes i serveis bàsics, any rere any, augmenten el 3,5,7,11 o 15%!!! Cal de forma immediata, mentre no es produeixi la reforma integral i integrada del Sistema de Pensions, als Pressupostos generals de l'Estat, tornar a l'increment de l'IPC. Recordem, una vegada més, que el 70% dels pensionistes cobren menys de 1.000 euros mensuals i que la meitat d'aquests cobren menys de 600 euros. Això no és violència? Això no és maltractament? Això no és delinqüència? Estem parlant de milions de pensionistes pobres, en un marc on actualment hi ha 14 milions de treballadors pobres.

És sabut que aquesta realitat, està provocant (ja fa anys) un nivell de morbiditat, mortalitat i suïcidis el major d'Europa (superior a Grècia, que ja és dir), però això no interessa... Sovint, fruit de certes alarmes socials magnificades pel sistema, ens fixem més en què els hi passa a certes minories socials, de desenes de persones, a molt tirar, centenars de persones, que no a milions, que semblen o es volen invisibles... Però sembla que aquestes majories socials, comencen a despertar, i més en un marc de creixement econòmic on els guanys de les empreses, els rics i les fortunes, l'any passat va ser estratosfèric i per tant provocador. Impresentable, en qualsevol cas. I estem parlant de l'Estat espanyol i Catalunya. No d'EE.UU. ni de Suïssa.

Cal la derogació immediata de les reformes laborals, especialment de l'última, que està provocant una autèntica i brutal precarització del mercat de treball, baixos sous, baixes cotitzacions, etc. i revertir d'una vegada la quota part de les cotitzacions empresarials, especialment de les grans empreses, per tal que cotitzin més a la S.S. i no menys. No deixa de ser curiós que només es parli dels treballadors i dels baixos sous, i no d'on poden venir més ingressos.

Més salari mínim

Cal augmentar el salari mínim a 1.000 euros d'una vegada i de forma immediata, ja que d'aquesta manera, a part de dignificar condicions de vida i treball d'un bon gruix de població, es poden augmentar les cotitzacions socials.

I sí, cal la reforma de les pensions, però per l'esquerra, com a contrareforma, no per la dreta, o sigui, cal la derogació de l'última reforma de les pensions imposada poc després de la reforma exprés de l'article 135 de la Constitució, "dictada" per la Unió Europea, pactada entre PP i PSOE i acceptada per CiU.

I donar pas a una reforma integra i integral del Sistema públic de Pensions, incorporant-lo als Pressupostos generals de l'Estat per tal d'anar a una redistribució de la despesa en els Pressupostos i dels fons públics respectius. Això voldria dir retallar, per exemple, el 25% del pressupost del Ministeri de Defensa (a part de fer tornar les tropes espanyoles d'Afganistan, Iraq i altres indrets, un autèntic luxe, si és que tan malmeses estan les arques públiques), un 10 o 15% del Ministeri de l'Interior, etc. i sense entrar en altres partides (la Casa del Rei, els Fons reservats, o el Fons de contingències, com seria el cas dels 87 milions d'euros de l'Operació Copérnico...).