17 de octubre de 2017
17.10.2017
40 Años
40 Años
Anàlisi del referèndum

Vuit-cents quaranta-quatre

Rafa(el) Camps, filòsof i creador d'idees i continguts culturals, fa una reflexió després de l'1-O en aquest article

18.10.2017 | 08:03
L´autor de l´article.

No sóc nacionalista, no sóc independentista. Vaig anar a votar l'1 d'octubre de 2017.

Escric encara amb llàgrimes als ulls. L'1 d'octubre, a boca de nit, després d'hores de tensió, l'emoció es va desfermar entre aplaudiments, crits de "Ja Hem votat", "In-inde-independència" i el cant a cor de "Els segadors". Érem, ja a aquesta hora, unes dues-centes persones a la plaça del Joc de la Pilota, a Castelló d'Empúries, Empordà. Des d'aproximadament les 12 del migdia ja no em vaig moure d'allà.

Esperàvem l'arribada imminent de la Guàrdia Civil acompanyats per l'alarma constant de whatsapps que anaven localitzant un "Clio" blanc en què tres policies de paisà atalaiaven pels pobles i decidien l'entrada en càrrega d'homes vestits de verd, amb escuts i armats fins les dents. La seva missió era arrencar urnes a cop de porra contra tot aquell cos viu que es mogués sense importar edat, condició ni espècie animal. Perquè per a ells tots érem animals, repugnants éssers als quals fer callar. Tot i que la barbàrie la representessin ells, els dolents eren els desarmats amb la simple pretensió de votar i deixar votar.

Ens vam empoderar prenent places i muntant assemblees


Al maig de 2011 hi va haver una clara posada en escena. És a dir, la ciutadania espanyola en conjunt va voler manifestar el seu interès per la política. Ens vam empoderar prenent places i muntant assemblees. Malgrat això segueixen al capdavant, tant al govern central com en governs regionals de l'estat Espanyol, els hereus del Franquisme. És una xacra que no aconsegueix desenganxar-se. Uns més progres i els altres més conservadors, són el mateix. Dues cares d'una moneda.

L'aparició de partits polítics joves no acaba d'arrencar la pàtina. Paral·lelament a Catalunya fa anys que es va coent un brou a foc lent. El cansament d'un mal tracte econòmic i d'una constant ofensiva verbal, intel·lectual, judicial, política i mediàtica des de l'altre costat de l'Ebre no ha fet més que créixer des de les trepitjades a un "Estatut" que no era cap panacea però que com a bons nois estàvem disposats a menjar-nos.

A Espanya es demostra que la mala gestió està a l'ordre del dia. Mentre pel camí van morint de manera més que inquietant elements incòmodes del Partit Popular, els Socialistes es mouen per les seves guerres de poder internes. Podem no acaba de separar-se d'un sospitós discurs amb massa tints populistes i Ciutadans es rebel·la, en la seva actitud i discurs, com una rèplica del Partit Popular, l'única diferència és el maquillatge.

A Espanya no es gestiona bé el govern. El desplegament de l'1 d'octubre, el discutíem a la plaça, no és fruit d'una estratègia molt pensada. Ben al contrari, crec sincerament que molt poc pensen en els despatxos d'assessors del govern. I el que menys pensa és el de comunicació.

El plasma ha engolit Rajoy


Francament crec que el plasma ha engolit a Rajoy, qui s'ha quedat alienat a l'altra banda de la pantalla. Però això no és nou, forma part de la marca Espanya. I segueixen sortint votats per milions, aquesta gentussa, d'un o altre color, blau o vermell. I no és culpa només d'aquests polítics de mal discurs, pocs idiomes i baix perfil cultural. La culpa és també de qui els vota. És per tot això que en alguns llocs s'ha anat coent un brou a foc lent. Foc avivat per aquests atacs als quals feia referència unes línies enrere. Sincerament, ja pràcticament no queden nacionalistes a Catalunya, però, tant al govern com a l'oposició de l'Estat Espanyol, n'està ple.

El que hi ha a Catalunya no és majorment un romanticisme patriòtic, sinó un creixent sentiment de desencaix amb un model polític, econòmic i social. Aquest que representa el model de l'Estat Espanyol.

L'1 d'octubre va culminar el sentiment de desafecció. Ens hem rigut molt últimament amb el Piolín, i tot un enfilall d'esdeveniments propis d'una pel·lícula de Berlanga. Però no té gràcia en realitat. La veritat és que és tristíssim. I la veritat és que allò més burlesc de l'assumpte i de la prohibició de votar va sumar gent a la participació en el referèndum.

L'ocupació policial de l'1-O, més les seves càrregues desproporcionades contra gent pacífica, han marcat un punt i a part. Vuit-cents quaranta-quatre ferits en la repressió contra una votació. No hi va haver aldarulls, no hi va haver atemptats contra l'ordre públic, no hi va haver mobiliari públic destrossat, res. Només urnes per dipositar vots i, a l'altre costat, en contra, homes de verd i blau vestits com robocop, armats fins a les dents, disparant boles de goma prohibides.

És la desconnexió. No queda una altra. Hem de marxar.

No sóc nacionalista, no he estat mai independentista. Tampoc unionista. Simplement no he sentit mai abans aquest debat en el meu interior. Sempre vaig imaginar una Europa de nacions, sense altra frontera que les geogràfiques, amb les nostres llengües particulars, les nostres gastronomies i les nostres particularitats i diferències culturals i els diferents estils de vida.

L'1 d'octubre vaig anar a votar amb aquesta idea que és la ciutadania qui decideix, no només cada quatre anys. La idea que, quan hi ha alguna cosa prou rellevant, s'eleva al poble, es consulta, es ratifica. Aquest és el parlament idealment vàlid. Ens sembla lògic i admirable quan es fa a Suïssa, oi? Doncs això volíem aquí.

Ens van dir que era il·legal, però mai va ser il·legítim. Allò que dóna veu a la gent per decidir sobre el seu futur de manera pacífica i no excloent ni exclusiva hauria de ser legal "de iure". L'1-O vaig votar, i tornaré a votar totes les vegades que calgui. Fins ara he votat "No". L'1-O bàsicament ho vaig fer per demostrar a la comunitat internacional que no només es mouen els del Sí. Però, francament estic cada vegada més a prop del Si, votaré Sí al que vingui vinculant.

Llengua principal, el castellà


M'estimo els espanyols, el seu caràcter, estimo el seu paisatge, la literatura i la seva cultura, adoro la seva gastronomia, i faig ús del castellà constantment amb la família, la catalana i l'espanyola, i els amics, també de totes bandes. Faig ús del castellà sovint com a llengua principal com quan escric, llengua que m'encanta en sonoritat i vocabulari. Malgrat tot això, votaré Sí. Perquè això no té res d'oposició ni en contra dels espanyols. Perquè no és per vosaltres, sinó per nosaltres. Ja no podem seguir convivint barrejats. Aleshores? junts, per proximitat, cultura i caràcter, però no barrejats. Ens anirà millor a tots dos.

A més, un canvi així, una Catalunya independent, ajudarà que es produeixi també un canvi a Espanya, un canvi profund que deixi enrere tot allò ranci i "viejuno", tot allò de tant temps enrere que ja no us pertany, no als joves que han d'impulsar i dirigir el vostre país.

Marxem, ho tinc clar. Així ha de ser perquè vagi millor per a tots i totes. Serem veïns i us seguirem obrint la nostra porta cada vegada que ho necessiteu, perquè sempre hem estat generosos i altruistes. Som capaços d'organitzar-nos al marge dels nostres governants, per cooperar i per organitzar consultes populars, per ajudar a qui ho necessiti fora i dins, i per construir el nostre futur.

Tot d'una sento orgull per tot això, sense supèrbia. Marxem perquè confiem en un nou model de gestió política. Tenim molta feina, també aquí hi ha caspa i corruptes. També hi ha "viejunos" i cacics. Però ... ho heu vist? Hi ha milions de bona gent que surt al carrer, que vol construir alguna cosa nova. No queda una altra. Marxem. Una abraçada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema