Va ser un dimecres qualsevol. No va ser de matinada però va ser de bon matí. Saben que els catalans ens llevem ben d’hora ben d’hora per poder ser imparables. Sabíem, des de feia temps que, per avançar, per tirar endavant les empreses, els negocis, la nostra feina, el país en general, ens havíem -ens hem- d’esforçar molt. El repte no és senzill. Tenim algú que, per alguns estranys motius, ens juga en contra. En fa frenar quan volem accelerar i ens vol fer accelerar abans d’agafar algun revolt.

Va ser un dimecres qualsevol quan algú va trucar a la porta i la va esbotzar en forma d’ordre judicial. Ho va fer de forma maldestre. Ho va fer, segurament, sense pensar en el que representava aquella porta. No era una porta qualsevol, però probablement no ho sabia. Obeïa ordres i ja està. No era culpa seva però va entrar perquè era el seu deure.

I aquest dimecres, com qualsevol altre dimecres, de cop, a primera hora del matí, va deixar de ser qualsevol quan aquella porta es va obrir i ells van entrar. Creuant aquella porta van fer desaparèixer el que tantes i tantes persones van lluitar i van creure.

De fet, van entrar uns per imposar les seves pròpies institucions i (re)prendre el poder. El que passa és que es van equivocar d’institució i de país. Perquè Catalunya no és ni es considera una simple regió administrativa en la que s’han descentralitzat unes competències concretes sinó que hi ha una variable que va molt més enllà. La maleïda variable que no entenen ni entendran mai o, més ben dit, que no volen entendre i no voldran entendre mai.

Aquest dimecres, la porta es va obrir i la gent va sortir. Hi havia gent que no podia sortir aquell matí estava treballant però no estava concentrada. Estava pendent de mòbils i digitals amb ganes de poder anar al carrer, a Gran Via amb Rambla Catalunya o a la plaça de l’ajuntament del seu poble o ciutat. N’hi havia d’indignats, tristos, excitats, pessimistes, optimistes. De tot, però ningú indiferent.

De cop, aquest dimecres, em va venir al cap aquelles històries que m’explica de tant en tant el meu pare de quan res era tant fàcil com ara, de quan els concerts no es podien acabar, de quan els cartells es penjaven de nit, de quan les trobades polítiques es feien amb codis clau. Em va venir al cap. Simplement. I, de cop, hi vaig veure punts en comú.

El que passa és que, aquest dimecres, la institució que va costar tant restaurar, ja no pot desaparèixer. Perquè la gent no té por. Perquè la democràcia i els principis democràtics estan arrelats a l’ADN dels ciutadans. Perquè, passant aquella porta, han fet que molta gent incrèdula amb postures maximalistes ha vist qui no vol trobar una solució. Raimon cantava als anys 60: “hem vist tancats a la presó, homes plens de raó”. Als anys 60... als anys 60! Al segle XXI no pot ser. Senzillament, no pot ser.

No sé si votarem, ni amb quines condicions ni si serem independents ara o més enllà. El que sí sé és que aquest dimecres es va iniciar la decadència d’un Estat. Un Estat que mai va acceptar com estava conformat, que no va voler canviar mai i que Catalunya, malgrat estar intervinguda d’ençà aquest dimecres, mai més se’n sentirà part.