En la dècada de 1930, Roosevelt ja sabia que la seguretat dels Estats Units depèn de la seva capacitat de crear una bona imatge de país i de guanyar-se el suport de la gent d'altres estats. Aquest any 2017, els líders de l'ara primera potència econòmica mundial estan optant per augmentar el pressupost militar quan onades negatives d'opinió pública cap al govern nord-americà estan sorgint a tot el món.

Trump és sens dubte l'estrella dels mitjans de comunicació política del segle 21 i està decidit a obtenir un major suport dels nord-americans per legitimar les seves polítiques. Va tenir una bona oportunitat de fer-ho amb el seu primer discurs al congrés. I doncs, va poder fer un gran discurs, tot i que el 80% del que deia era fals (factcheck.org)? Volem comprovar la veracitat de tot el que va dir, o preferim donar-li una ovació per ser "molt presidencial"?

Amb l'administració de Trump i els anomenats alternative facts, el paper de la credibilitat i la reputació estan canviant. En un context en què hi ha una quantitat creixent d'informació incommensurable, la credibilitat s'estableix com l'element clau per determinar quina part de la informació és considerada valuosa i quina no, a qui creure. Aquesta situació, la paradoxa de l'abundància (the paradox of plenty), ha portat als governs a competir per la credibilitat, la política convertint-se així en un concurs de credibilitat competitiva.

Però parlem de credibilitat i reputació com si fossin realitats interconnectades, característiques que van juntes i que al final volen significar que la credibilitat d'un govern duu a la seva reputació. No obstant això, la credibilitat es defineix com la qualitat de ser creïbles o digne de confiança, no com en realitat ser veraços. Increïblement, i per desgràcia, la credibilitat pot implicar mentides. Pot implicar mentides perquè és una percepció social generalitzada i que pot o no pot ser en realitat la definició de veracitat.

No fa molt temps, la propaganda era contraproduent, ja que soscava la credibilitat d'un país, i per tant la reputació, en essència, ja que causava una percepció d'hipocresia. Sense la credibilitat nacional, els instruments de la diplomàcia pública no poden traduir els recursos culturals, els valors i principis en el soft power de l'atracció, i els governs pateixen de crisis internes de credibilitat i legitimació.

El que estem presenciant amb l'administració Trump és un canvi complet del significat que atorgàvem a la credibilitat, i del poder de la veracitat. Estem veient una mena de perversió del model de poder d'atracció, utilitzat en la comunicació estratègica internacional, aplicat a la població nacional.

Trump ha posicionat la veritat en un segon pla. Ha estat jugant amb els mitjans de comunicació, ha optat per ser tema de controvèrsia, qüestionable i divisori fins a tal punt que sabia que una moderació del seu discurs, digués o no la veritat, canviaria el paradigma al que el públic ja està acostumat i es faria percebre com a presidencial. Està tractant de persuadir-nos per legitimar les seves accions.

Quin és el paper de la veritat en aquest nou entorn? No ho sé. Al final, l'eficàcia de la campanya de Trump, i en general de la força d'atracció de la comunicació, es mesura pels partidaris guanyats a les seves polítiques, i molts estaran d'acord que Trump no està fent una mala feina. Sí, és democràtica. Però la seva manipulació està assentant un precedent. Volem ser governats d'aquesta manera?

Així que sí, Trump va fer un gran discurs.