"No som aquí per rendir-nos". Pesco al vol l'expressió en un mar de tweets. És mitja tarda d'un diumenge que hem començat molt aviat vestides de color rosa i a l'hora de la migdiada t'escarxofes al sofà sense cap remordiment, perquè tens la satisfacció d'un matí aprofitat. Sofà, soneta i twiter. I en una conversa sobre com augmenten les desigualtats al món, a Europa i a Catalunya algú hi deixa anar aquest: "No som aquí per rendir-nos".

Penso en quantes dones no es rendeixen i cada dia es lleven, acompanyen els nens a l'escola, van a la feina, recullen les criatures i les duen amunt i avall d'una activitat extraescolar a una altra, fan el sopar, repassen els deures... i mentrestant no es rendeixen. Dones que lluiten contra el càncer amb cognoms com de mama, còlon, úter, pulmó, ovari o de pell. Sovint amb una lluita tan dura com callada, tan esgotadora com silent. Però en el fons saben que no poden, no volen ni pensen cedir ni rendir-se.

La marea rosa de diumenge a Figueres va posar color i moviment a aquesta lluita. El rosa és senzillament un símbol que diu molt. Córrer o caminar és simplement una acció en comunitat. Dones i nenes. Altes i baixes. De poble i de ciutat. Amb cotxet i jubilades. Amb diners i sense. Malaltes i sanes. Tant li feia. Diumenge el rosa ens va fer a totes iguals per no rendir-nos i arribar a la meta de la primera Cursa de la Dona de Figueres de la mà del Grup Iris.

I encara ara ens permetem assaborir la satisfacció d'haver-ho assolit i intentarem que el bon regust de boca es mantingui i s'allargui. I així dilluns, o avui (que deu ser dimarts) tinguem clar sobretot que no som aquí per rendir-nos.