Sortim a fer un manat d´espàrgols. La boscúria ennegrida pel foc del juliol verdeja arran de terra. La primavera s´atansa, la natura s´imposa, la muntanya lluita per exhibir un intent de somriure. Però el bosc està trist.
Entre els matolls de nova florada encara abunden les branques que t´emmascaren els baixos dels pantalons. Fites el sòl i descobreixes un tou d´herba rostida, de fullaraca resseca, de cloves de cargol de color de cendra, sense inquilí. Trepitges la garriga i tot fa crec-crec. Els rocs nus, les soques sense saba, els corriols desmarcats et confonen: hi havíem estat mai, aquí?, i és el bosc a tocar de casa...
Encara no fa vuit mesos i han passat moltes coses en la nostra agenda social. El país, la crisi, el futbol, fins i tot l´Església, es mouen a cop de titular. Cada matí ens podem llevar amb una sorpresa que ens capgira l´ordre del dia, la butxaca, l´aspiració personal, l´ambició nacional, les converses de cafè. La natura, no. El paisatge urbà canvia a cop de regle i de decret. La perspectiva natural camina a càmera lenta, vol el seu temps, requereix una marxa que no és a l´abast de les persones. A les nostres mans, només, la capacitat d´estroncar allò que s´ha bastit amb el pas dels anys, dels segles. Cap vegetació ni cap animal salvatge o de corral no val una vida, és clar, i prou que havem plorat els morts, el preu més alt de qualsevol incendi. Tanmateix, la principal penitència es dibuixa en forma de diapositiva torrada. Fa mig any, la vista era només en blanc i negre. Després vam descobrir totes les tonalitats del gris. De mica en mica, l´espurneig del verd ens confirma allò que deia Tagore: "Déu encara no ha perdut l´esperança en els homes". Anar a bosc continua sent una oració, un plany, un prec.
Hem anat a caçar espàrgols i n´hem tornat amb el sentiment d´haver robat, de dur a la mà un bri de vida que reneix. Els botànics ens asseguren que no passa res per tallar aquesta tija llargaruda, que l´espargolera sempre rebrota. La truita posterior ens serveix de reflexió: havem de donar gràcies per la nostra petitesa, per la grandesa de la foresta que, implacable, fa el seu curs.
