Alejandro Sanz s'obre de bat a bat i parla de la seva salut mental: "Vaig estar medicat"

Podium Podcast ha estrenat aquest dimarts la setena temporada d’A solas... con Vicky Martín Berrocal amb un convidat molt especial: Alejandro Sanz. El cantant protagonitza el primer episodi de la nova tanda del videopòdcast, en una conversa que la mateixa Vicky Martín Berrocal ha definit com la seva "entrevista somiada".

Assegut al ja emblemàtic sofà del programa, Sanz aprofita la trobada per presentar el seu nou documental, Cuando nadie me ve, i reflexionar sobre el pes de l’èxit i la fama després de dècades de carrera. "L’èxit cadascú el pot definir com vulgui. Jo el defineixo com estar d’acord a despertar-te cada matí i sentir-te un privilegiat", explica, abans de preguntar-se: "Quina altra cosa a la vida, a part de l’amor sincer i veritable, pot haver-hi més bonica que l’èxit?".

L’artista també s’atura en la seva relació amb les crítiques i en com ha après a gestionar-les amb el pas del temps. "El problema no és meu. El problema és d’algú que decideix dedicar un temps valuós de la seva vida a opinar sobre mi", afirma amb serenitat. Per a Sanz, el focus no és el comentari, sinó qui l’emet: "Ningú arriba a un insult del no-res. Això ha estat al seu cap durant un temps. Jo tinc altres coses a fer".

"No sentia res, hauria pagat fins i tot per estar enrabiat"

Un dels moments més personals de la conversa arriba quan el cantant aborda sense filtres la salut mental. Alejandro Sanz recorda la seva etapa més fosca i reconeix que va arribar a sentir-se completament buit: "No sentia res, hauria pagat fins i tot per estar enrabiat". Relata, fins i tot, una anècdota delicada d’aquell període: "Vaig estar medicat i en la primera dosi em vaig equivocar i me’n vaig prendre el doble. Em va donar una pujada que va fer que em sentís trist, però m’estava rient. Sort que no em van veure els meus fills".

La conversa es tanca amb una reflexió sobre el valor del temps, un dels béns que el músic considera avui més preuats. "El meu temps el valoro molt", confessa, explicant per què a les seves entrevistes controla la durada de les trobades: "Posem una mena de rellotget, no perquè a ningú li senti malament, sinó perquè s’adonin del temps que estem passant junts, jo i la persona que tinc al davant".