No em solen agradar les metàfores mèdiques per parlar de temes que no tinguin a veure amb la salut. Ni les escolars si no s’està parlant sobre educació. I a més confesso que en l’època més embogida del procés, vaig acabar fins al capdamunt de la faula del matrimoni en crisi. Això d’ara entre Junts i ERC millor ho obviem per evitar temptacions. Però sol·licito la indulgència dels lectors per recolzar-me en aquest tipus de crosses a propòsit de l’últim enrenou a RTVE. Crec, sincerament, que aquest país té una ‘assignatura pendent’ amb la gestió dels mitjans públics de comunicació i un ‘gra de pus’ que no hi ha manera de rebentar.

S’ha donat per vàlid des de temps immemorial que qui guanya les eleccions conquereix, també, un imaginari dret de cuixa per grapejar la feina dels periodistes. I com que hi ha periodistes –sempre n’hi ha hagut– a qui els encanta aquesta relació amb el poder que inclou dret de fricció, sigui per interès o per convenciment, doncs ja la tenim muntada.

Jo no pretenc donar lliçons a ningú ni erigir-me en exemple de no sé què, però sí crec que tinc dret a combatre la gran fal·làcia que les coses no puguin fer-se de cap altra manera. Una televisió o una ràdio pública, que paguem entre tots, exigeixen un plus de compromís amb els ciutadans. I la seva confiança només es pot guanyar amb honestedat professional, molta feina i pluralitat ideològica; sense sectarismes. No és tan difícil. I amb el respecte –o almenys la no-bel·ligerància– dels qui manen. És veritat que hi ha hagut etapes concretes (a TVE, a TV-3, a Telemadrid... parlo de les que he conegut) en què s’han fet passos en la bona direcció, però han sigut gotes en meitat de l’oceà de voracitat dels partits; militants d’una obsessió malaltissa per controlar fins l’últim detall, ajudats per la complicitat de professionals que no li fan cap bé a aquest ofici, ni a molts companys que dins d’aquests mitjans públics sí que voldrien complir la seva funció. Llavors, ¿la BBC és una utopia? No, és un referent. Tant de bo algun dia intentem imitar-la.