Adeu a les botigues? és un documental de producció pròpia del Sense ficció dirigit per Josep Rovira Cuadrench, realitzat per Josep Maria Salat Freixes i produït per Ruth Llòria Casanova, en el qual dinou botiguers de tot el territori reflexionen sobre el futur del petit comerç davant la crisi de model empresarial que fa temps que s’arrossega i que ara s’ha agreujat amb les restriccions de la pandèmia i l’explosió de la compra per internet. Una crisi que, segons dades oficials i només per al 2020, ha significat unes pèrdues aproximades de 8.000 milions d’euros i el tancament de tres de cada deu botigues.

El rodatge del documental també ha significat un esforç de producció extra en temps de pandèmia perquè s’ha fet en els diferents establiments repartits pel territori, des de grans ciutats fins a municipis on només queda una sola botiga, seguint les estrictes mesures de seguretat sanitàries però sense desvirtuar l’essència del petit comerç, que es basa en l’atenció personalitzada, el tracte pròxim i el servei singular.

Plou sobre mullat

Econòmicament parlant i segons dades oficials de la Direcció General de Comerç del Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat, només en el primer episodi de l’estat d’alarma es van perdre 5.155 milions d’euros en vendes, uns 525 per setmana, i l’estimació de pèrdues per a tot el 2020, abans de començar la segona onada, era de 9.201 M€. I el pitjor és que el repartiment és força desequilibrat. Així, mentre el comerç de l’alimentació i el de la llar s’ha mantingut o, fins i tot, ha vist augmentar en el segon les vendes, la resta del sector es queda nominalment amb la majoria de les pèrdues.

I és que malgrat tenir una de les xarxes més consolidades i territorialment més equilibrades d’Europa, la situació de les botigues a Catalunya afronta, a més de la crisi sanitària, una competència ferotge de les grans superfícies i del comerç electrònic que l’obligarà a fer canvis importants per poder sobreviure.

D’entrada, el perfil de botiguer propietari i únic treballador del negoci no possibilita l’expansió empresarial ni la dota de recursos financers, l’escassa superfície de mitjana d’aquests comerços en limita el rendiment, i la minvant successió dins de les famílies fa que els cicles de vida de les botigues i les seves possibles expansions inversores tinguin un horitzó molt curt i poc assumible.

I tot això no significa només un problema econòmic o personal dels propietaris de comerços. La conseqüència directa d’uns anys de bonança abans de la crisi amb lloguers disparats, que de vegades signifiquen proporcionalment la meitat dels guanys de les botigues, està comportant ara, amb crisi, la desertització de les trames urbanes i crea problemes en la regeneració i la seguretat i la dinamització dels barris.

Això ha fet que diverses associacions professionals del comerç hagin fet enquestes als seus socis abans d’acabar l’any -és a dir, en plena segona onada de restriccions, però encara sota la pandèmia- que donaven estimacions que un 21% no podran tornar a obrir i un 23% per cent més tenen dubtes que sigui possible continuar despatxant si les coses continuen com, per desgràcia, sembla que està passant encara unes setmanes més.

Les poblacions visitades

Els rodatges s’han fet en poblacions com Reus, Olot, Berga, els Torms, Tortosa, Manresa, Cervera, Oliana, Lleida i Barcelona. Són poblacions amb una xarxa comercial consolidada, com seria el cas d’Olot o de Reus, però ben diferent a la ciutat de Barcelona, que en molts negocis té una forta dependència del turisme. O en un altre àmbit de comparació, entre poblacions com Manresa amb un cert protagonisme comercial per la seva centralitat geogràfica en el territori, enfront de casos com la població dels Torms, on una única botiga oberta quatre hores al dia serveix una població minvant de només un centenar de veïns.

El sector dona feina a unes 300.000 persones i la seva contribució a la riquesa del país, comptant els serveis i el comerç majorista, és d’un 16%, però, alhora, depèn molt dels fluxos de l’economia global i, aquests, dels demogràfics, els canvis d’hàbits del consum i l’arribada de noves formes de comerç que, amb l’esclat de la pandèmia, han provocat una tempesta gairebé perfecta.