Expliquen que, fa temps, un holandès estiuejava en un càmping del golf de Roses. Havia escollit aquesta destinació perquè un amic seu li va parlar d’un article de Frederic Macau Vilar en el qual es demostra matemàticament la bellesa de la badia rosinca. Quan va arribar a la zona d’acampada, el primer que va fer fou comprovar que tot lligava amb aquell escrit i amb tots els mapes que havia consultat: al nord, apareixia el cap Norfeu i la roca del Carall Bernat que semblaven un rinoceront i la seva banya. Al sud, s’albirava el perfil del Bisbe Mort i el turó de Montgó. Amb tanta bellesa, no és estrany que aquesta rada que banya Roses, Castelló, Empuriabrava, Sant Pere Pescador i l’Escala formi part del club de les badies més belles del món.
El turista neerlandès era fill d’Amsterdam. Ja sabeu: aquella ciutat on els habitants semblen centaures perquè sempre tenen la bicicleta a la part inferior del cos. Així que, ben decidit, va despenjar la bici que portava a l’autocaravana i va decidir fer un passeig cicloturista per conèixer els pobles de la riba del mar. Però quina fou la seva decepció; entre Castelló i Sant Pere, o bé entre Sant Pere i Castelló, no havia cap carril bici i es veia obligat a passar –ell i la seva mainada– per l’andana de la carretera!
Com a habitant dels Països Baixos, no se’n sabia avenir que nosaltres, vivint en una contrada ben planera –la que toca a marina– i amb bon clima tot l’any, haguéssim de compartir la calçada amb els cotxes. Però l’any passat, quan ell va tornar a casa nostra, ja s’havia condicionat un vial pedestre i ciclable entre els dos pobles i per fer-ho possible es construí un pont per creuar el rec Sirvent. El seu somni i també el de molts empordanesos s’havia fet realitat.
El relat del visitant
En el seu Facebook, hem trobat unes referències a aquesta ruta que transcrivim i traduïm per als lectors del Setmanari de l’Alt Empordà: “El camí surt de Castelló d’Empúries, poble de festes i festivals. M’hi he trobat com a casa, especialment els dies de tramuntana. D’aquest vent, el poeta Carles Fages de Climent n’ha escrit un poema, immortalitzat en unes rajoles vora el riu Muga: “Braços en creu damunt la pia fusta,/ Senyor, empareu la closa i el sembrat/ doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”.
El seu relat continua: “des de Castelló he seguit la ruta Pirinexus i he arribat al cortal d’en Llobet, masia que té la façana decorada pel pintor Ministral: colors forts i passió intensa per la bellesa de la Natura. He continuat cap al sud, entre camps, arrossars i prats closos per fileres d’arbres. M’han dit que s’anomenen closes i que l’escriptora Maria Àngels Anglada titulà una obra amb aquest nom”.
Sembla que el visitant s’emocionà especialment en pedalejar prop d’una eugassada: “En aquest recorregut hi ha un tram memorable, quan el vial ressegueix un rec i, a l’altra banda, apareixen cavalls joves, lluents, amb nervi, que m’han fet pensar amb les corredisses dels mustang, els cavalls ensalvatgits en les praderies infinites d’ultramar. El corriol s’ha fet estret, però se circula molt bé entre els arbres de ribera. Certament bonic”.
Tanmateix, el turista es refereix a la nomenclatura oficial: “Uns metres més enllà he arribat al pont, amb un rètol que pomposament diu «Passera pedalable sobre el rec Sirvent i accessos». Hi ha boniques vistes a banda i banda i s’atalaia el davallar mandrós de l’aigua flanquejada per canyissos”. Des d’aquest punt, el paisatge apareix apedaçat per grans camps de pomeres, boniques en la florida, cap a finals de març, i precioses a la tardor quan estan curulles de pomes i tenen una retirada amb els arbres de Nadal”.
Finalment, el ciclista arribà a Sant Pere Pescador: “He travessat la vila i el riu i he seguit per la riba dreta, per una ampla pista fins arribar a la platja. M’hi esperava un espectacle sublim: desenes d’home-ocells desplegaven les seves ales –les veles del kite-surf– i omplien el cel de mitges llunes de tots colors i, al fons, el cap Norfeu. Han estat menys de 10 quilòmetres, amb un recorregut ben planer i boniques panoràmiques. Realment extraordinari”.
