Vilamaniscle és un petit poblet situat a 160 metres sobre el nivell del mar, una ubicació geogràfica que el converteix en balconada privilegiada sobre la plana de l’Empordà, la badia de Roses i les serralades muntanyenques de l’Albera, les Salines i la Mare de Déu del Mont. Parlem d’un micropoble de només 212 habitants, un reducte de tranquil·litat que en només 5,46 quilòmetres quadrats ens ofereix tota la bellesa d’un autèntic paisatge mediterrani de vinyes, oliveres i boscos d’alzines i pins.

El petit poble de Vilamaniscle, envoltat de boscos, vinyes i olivars. | SANTI COLL

Senderistes i ciclistes coneixen bé aquest territori que permet enllaçar la serralada de Rodes cap al massís alberenc passant per Garriguella i el seu Centre de Reproducció de Tortugues. La carretera que mena a Vilamaniscle és una finestra oberta als seus encants. La silueta de les seves cases està coronada per les restes de l’anomenat Castell, que en realitat és un imponent casal fortificat que encara conserva vestigis arquitectònics d’un passat llustrós coronat amb un escut barroc.

La renovada plaça del Pou, la petita plaça del Suro o la cèntrica plaça Major poden ser espais de trobada, però, com en tot allò que fa referència al perfil urbanístic de Vilamaniscle, la quietud i la tranquil·litat són estampes quotidianes només trencades pel so de les sardanes que escolta un veí des de casa estant, el simpàtic «bon dia» d’una dona que saluda el visitant o el refrescant «xof» que s’escolta, a l’estiu, des de la piscina municipal.

Per entendre Vilamaniscle, cal passejar amb curiositat pels seus carrers, estrets i costeruts, ben pavimentats i amb elements que conviden a l’exercici, com la pujada i baixada de l’Escalada, adornada amb testos de flors i útils passamans. Des de la seva part baixa, s’observa la façana del Castell i, resseguint-la en descens, el viatger curiós arriba a l’església de Sant Gil, envoltada d’olivars i terra seca on hi canten cigales i grills.

La parròquia original del segle XIV estava vinculada a la de Santa Eulàlia de Noves de Garriguella. La d’avui va ser aixecada entre els segles XVII i XVIII. Just davant del temple hi ha el cementiri que honra la població difunta, un recinte d’angles dispersos que gaudeix d’una teulada moderna que ha permès salvaguardar làpides i tombes fins als nostres dies.

A la part nord del poble hi trobarem el mirador del Suro Gros, una talaia amb plànol localitzador que permet entendre la corona muntanyenca que transita la línia transfronterera entre les dues Catalunyes. De baixada, podem enllaçar el poble amb el camí que mena cap a Sant Quirze de Colera i Rabós. Aquest territori de vinyes ens ofereix, durant les quatre estacions de l’any, un paisatge canviant i singular, un dels més bonics de l’Empordà interior.

Vilamanicle té un passat que es contraposa bé amb la seva bona oferta d’allotjament rural, vi i remarcable hospitalitat. I, a més, és punt de referència de les rutes del GR 11.