Ferran Adrià: “Amb els preus que cobra McDonald’s, jo no ho faria millor”

M’he fixat en vostè mentre dinàvem. Com pot ser que algú que fa bandera de la bona cuina, begui aigua en lloc de vi, durant l’àpat?

No li puc explicar la nit d’ahir. Millor dit, la tarda-nit. Vam començar a menjar i beure a les dues de la tarda i vam acabar a les deu. 

Està excusat.

A l’hora de dinar quasi sempre bec aigua, perquè sopo molt sovint fora de casa i haig de ser prudent.

Tret d’aquestes causes de força major, un bon dinar requereix vi?

El que faig a vegades és, primer beure el vi, i després menjar. Ara bé, hi ha dinars que estan pensats per ser acompanyats per un gran vi.

“De què serveix que la cuina sigui art o que no sigui art? Hi ha experiències gastronòmiques -molt poques, això sí- que a mi m’han emocionat molt”

De debò la cuina és art?

La cuina és una cosa que fan 8.000 milions de persones cada dia. Moltes vegades és una disciplina en la qual hi ha un nivell creatiu molt alt, mitjançant la qual et pots emocionar. Quin nivell és aquest? Vostè mateix. A cadascú l’emociona una cosa diferent. Vostè és del Barça?

El dubte ofèn.

Jo també, i poques coses hi ha més tontes que un senyor plorant per un gol. Però això és l’emoció. Amb la pintura, amb el menjar, amb la música... passa el mateix. De què serveix que sigui art o que no sigui art? L’art té el seu món, i el nostre món és la gastronomia. Ara bé, hi ha experiències gastronòmiques -molt poques, això sí- que a mi m’han emocionat molt.

A la meva mare, ara que té 86 anys, li ha donat per fer la truita de patata amb patates xip, des que el va sentir a vostè dient-ho.

De truita de patates n’hi ha unes cinquanta varietats. La de les patates xips és molt xula. Ets a casa i et fa mandra pelar i fregir patates? Compres unes bones patates fregides de bossa, amb un bon oli d’oliva i uns ous frescos, i és una delícia. Trigues pocs minuts.

“Sempre he dit que no hi ha menjars estranys, hi ha gent estranya”

La va ben convèncer.

Jo miro de compartir el que sé, i cadascú decideix. Crec que soc de les persones menys dogmàtiques del món. Vostè no m’ha escoltat mai dir "les coses s’han de fer d’aquesta manera".

Per Julio Camba, el primer que va menjar un caragol no era un epicuri, sinó un que passava gana...

Jo sempre he dit que no hi ha menjars estranys, hi ha gent estranya. No sabem si el primer caragol se’l va menjar un rei que tenia a sou un paio que li buscava coses rares, o un pobre mort de gana. El concepte d’estrany és molt simple.

Quant fa de la darrera vegada que ha entrat en un McDonald’s?

Fa temps, anys. I em penso que només hi he entrat dues vegades. Però mai he criticat el McDonald’s.

“La gent arriba a les vuit de treballar, i encara hi ha la feina la casa. Posi’s a cuinar. És una llàstima que encara no tinguem robots que facin cuina tradicional”

Ara en té l’ocasió.

No, tot el contrari. Jo, amb els preus que McDonald’s cobra, no ho faria millor. Criticar el McDonald’s és classista, perquè ningú pot fer res millor a aquest preu. És massa fàcil criticar-ho. Gràcies a Déu, jo em puc permetre menjar altres coses, però la gent que cobra un sou de mil euros, que té dos fills, que la parella no treballa... Vostè no creu que si els clients poguessin pagar 14 euros per una hamburguesa, McDonald’s no la faria bona?

Segons en Pla, un poble es defineix per com menja. Com mengem, els catalans?

Ara mateix, molt variat. Una cosa és la cuina tradicional catalana, que feien les nostres àvies. Els darrers trenta anys ha crescut una gran quantitat d’oferta -podríem dir-ne- no ortodoxa. A més, no es menja igual en un poble petit que a Barcelona. Ni a casa que a fora. No sé vostè, jo, que soc de Barcelona, a casa menjava hamburguesa, espaguetis amb tomàquet... No diríem que fos cuina tradicional catalana.

El problema és que no hi ha temps?

És clar, la gent arriba a les vuit de treballar, i encara hi ha la feina la casa. Posi’s a cuinar. És una llàstima que encara no tinguem robots que facin cuina tradicional. Dissabte i diumenge és diferent, seria una bona opció de hobby anar al mercat amb els nens i currar-se una mica més la cuina. De dilluns a divendres, no és fàcil.

En Pla deia també que el luxe en el menjar, com en tot, el deprimia.

Què és el luxe?

“Per mi, el luxe pot ser anar a comprar a la fleca i agafar el crostó i menjar-me’l mentre vaig cap a casa. I després la meva dona em renya. El luxe no té per què ser beure el millor xampany del món, deixi’s de punyetes”

Les coses cares, suposo.

Discrepo. Per mi, el luxe pot ser anar a comprar a la fleca i agafar el crostó i menjar-me’l mentre vaig cap a casa. I després la meva dona em renya. Per mi el luxe no té per què ser beure el millor xampany del món, deixi’s de punyetes.

Vostè i en Simeone van sempre de negre perquè un deconstrueix la cuina i l’altre el futbol?

He, he, jo vaig sempre de negre perquè durant trenta anys vaig anar cada dia de blanc. El futbol és més complicat del que la gent creu. He tingut la sort de sentir en Cruyff parlar de futbol i ho he disfrutat. Era com Groucho, no sabies si parlava seriosament o de broma. Al Bulli conversaven ell i Juli Soler de futbol, i és el més surrealista que he viscut.

Hauríem de deconstruir la política?

En el món actual, parlar de política no m’aporta res, almenys a mi. El món no ha canviat gens des de fa milers d’anys, la condició humana és així.  

Subscriu-te per seguir llegint